Problemes de salut i tartamudesa

El dijous 20 d’octubre, el meu pare, una de les persones de màxima referència i d’una estima sobresortint en la meva vida, va estar a punt de morir. Va patir un col•lapse de salut. Part dels budells se li van rebentar provocant una perforació. Per sort, el van agafar a temps, amb una operació immediata, atès que en el moment de l’explosió ja era a urgències en un dels hospitals catalans de més categoria, Can Ruti. Si hagués esperat unes hores més a dirigir-se a urgències, ja no hi seria. L’ensurt va ser intens i vigorós.

Després de nou dies ingressat, li van donar l’alta hospitalària el divendres 28 d’octubre. Els metges van afirmar i insistir que ha estat un miracle que sigui viu. La família ho celebrem de valent.
Però el nucli familiar més íntim al seu voltant, hem sofert diverses afectacions físiques i psicològiques a causa de la contundència de l’episodi.

Així, més enllà del que els ha succeït a la meva mare i la meva germana, voldria centrar-me en el comportament que ha tingut el meu quequeig. I esclar, davant de les adversitats, com sol passar, i dic sol passar perquè no sempre és una realitat, es produeixen increments en la intensitat de la disfluència.

En aquest context, sabem prou bé que les sacsejades a què ens aboca la vida poden, perfectament, agreujar-nos la tartamudesa. Aquest risc potencial és ben cert. Naturalment, la disfèmia se’m va reforçar. Però atenció: no en les jornades inicials, sinó quan el pare evolucionava de manera òptima i inesperada a parer dels metges.

Aquesta circumstància descrita és, doncs, un exemple més a afegir en la variabilitat, o sigui, en els alts i baixos, que ens fa el quequeig, i que en alguns casos, amb certs empitjoraments, no trobem una raó de pes en la causa. I altres cops, també, no hi ha una inestabilització en la parla malgrat els entrebancs. I fins i tot, no són descartables millores tot i alguns events dramàtics, manifestant-se que la tartamudesa és una capsa de sorpreses.

L’important de debò és que el pare el tenim reconduint la seva salut. I em pregunto: si ens hagués deixat de sobte, i no m’hagués pogut acomiadar d’ell, la parla previsiblement s’hauria ensorrat? Perquè l’experiència em porta a concloure que si podem dir adeu a un malalt proper, sentim pau i no se’ns trenca la parla. Com vaig comprovar al març, amb la Montse, una de les meves amigues més notòries, i a qui tantes vegades encara recordo.

Etiquetes del post
, ,
Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.