Tartamudesa i lliçons de vida

El dimecres 24 d’agost es va jugar al Camp Nou un partit amistós, i alhora entranyable, entre el Barça i el Manchester City. Tenia una causa benèfica inqüestionable. I és que la seva funció era recaptar el màxim nombre d’euros de cara a la investigació d’una malaltia neurodegenerativa, i que és terminal, que trenca un minúscul percentatge de població, però que, en definitiva, no té cura.

L’esclerosi lateral amiotròfica, és a dir, l’ELA, es va fer internacionalment coneguda quan la va patir l’eminent físic Stephen Hawking. Ara, però, hi ha una nova veu autoritzada que divulga de valent aquesta malaltia, l’exporter i exsegon entrenador del Barça, Juan Carlos Unzué, de 55 anys, i és ell qui va possibilitar que l’encontre es fes realitat.

Escoltar l’Unzué, tot i que sap prou bé que s’està morint, és impressionant, deixa garratibat, ens clava a la cadira i aboca, sempre, en cada aparició als mitjans de comunicació, un enorme somriure que és una autèntica lliçó de vida i positivitat.

Exposat això, és interessant traslladar-ho a allò que realment ens ocupa en aquest bloc, o sigui, el món de la tartamudesa i les persones que n’estem afectades. Per tant, podem formular-nos algunes preguntes significatives. La primera: tenint quequeig, es pot ser positiu? La segona: amb quequeig, dur un somriure permanent és factible? I la tercera: les persones que afrontem la tartamudesa donem lliçons de vida?.

És una evidència, per tot el que personalment he tastat i les nombroses converses que he mantingut amb companys i companyes disfluents, que exterioritzar positivitat no és el més habitual; de fet, és relativament poc comú. Així, està tocat de disfèmia sovint ennegreix les emocions, i aquest detall també serveix de resposta de la segona qüestió. No conec ningú, en aquest sentit, que s’estigui encallant, o després de fer-ho amb intensitat, i que es mostri alegre.

Ara bé, sí que crec, ferma i honestament, que un nombre ben elevat d’afectats i afectades per la disfluència donem lliçons de vida, i en aquest context en sobresurten una força de voluntat notòria i unes ganes de tirar endavant indiscutibles, i aquesta circumstància és més visible i freqüent en aquells i aquelles que portem la inestabilitat oral sense dramatismes, però sí amb alguns nuvolots intermitents.

Etiquetes del post
, ,
Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.