Parlar sovint ens costa esforç i suor

Una persona amb tartamudesa és habitual, tot i que ben sovint dependrà de cadascú, sobretot del tipus de quequeig i de la intensitat que aquest tingui en la gent afectada, que a l’hora d’anar a emetre unes paraules, i encara més, quan ja les està emetent, faci uns esforços considerables. I no em refereixo als esforços per intentar amagar el xàfec disfluent, i això és un detall molt significatiu a afegir, sinó al fet que la tensió nerviosa i muscular, amb una periodicitat absoluta, esdevé intensa i fins i tot vigorosa.

Aquest mes de juliol, una porció dels socis i sòcies d’ATCAT, l’Associació de la Tartamudesa de Catalunya, vam fer a Barcelona la cloenda de la temporada, és a dir, el comiat previ a les vacances d’estiu, que ens conduiran a noves trobades a partir del setembre.

Afirmat això, vaig parar una atenció especial, al restaurant estant, de com s’encallaven els companys de la meva rodalia més immediata a l’hora de demanar els plats. I un soci, justament, em va colpir. Com li va costar transmetre aquella frase. Passat el temporal disfluent passatger, el noi tenia la cara emocionalment trencada.

De tota manera, allò que m’ha portat a escriure aquest text és la meva pròpia disfèmia, però en un altre restaurant i en companyia de la família. Així, el diumenge 17 de juliol celebràvem l’aniversari de la meva formidable germana i el sant de la meva mare genial. Érem sis, i sí, reconec que tenia una parla espessa.

Enmig de les aparicions intermitents de la disfluència, i en concret en un d’aquests episodis disfèmics, els meus pares, que els tenia davant, se n’adonaven. I de seguit, vaig escoltar com la meva mare li afirmava al meu pare meravellós, la frase següent: “Quin esforç que està fent”. En veu baixa, malgrat que ho vaig sentir. I l’esforç l’estava fent jo, en efecte, articulant oracions. Quanta raó tenia la meva mare.

D’altra banda, i considerant que aquest estiu, no tan sols a Catalunya, sinó també en molts altres indrets, és especialment càlid, dels més calorosos de la història, hi ha una altra circumstància que no és gaire agradable. I és que parlant, incremento la quantitat de suor, i aquesta situació és palpable sobretot per telèfon, que se suma a la que ens provoca, en si, la calor atípica. I crec fermament que aquesta vivència és extensible a un bon nombre de persones més amb quequeig.

Etiquetes del post
, ,
Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.