Les preocupacions familiars, una font d’inestabilitat oral?

Enmig del cercle de persones que més adorem i estimem, i amb les quals ens hi sentim identificats fins a nivells astronòmics, és una evidència que la família sobresurt d’una manera sovint ben inqüestionable.

Afirmat això, sembla clar que tot allò que els passi als nostres familiars més propers, en especial pares, germans i fills, qui en tingui, ens afectarà. En el supòsit que siguin bones notícies, en conseqüència n’estarem joiosos; però en el cas contrari, d’adversitats manifestes, les emocions se’ns alteraran negativament. I per tant, amb unes condicions psicològiques més estressants, existeix un risc elevat, en aquells i aquelles que no disposem d’una fluïdesa verbal, que la disfluència augmenti d’intensitat.

El dimarts 7 de juny vaig entomar, simultàniament, dues adversitats familiars. D’un cantó, a primera hora del matí, al meu pare, que ja és gran, tot i que mostra una cara excel•lent, li van fer una intervenció quirúrgica, que en principi no havia de requerir hospitalització. Aviat, però, li faran una segona, relacionat amb el mateix. Però veure’l tan tou i vulnerable, durant unes hores, em va ensopir.

D’altra banda, el dia anterior, el dilluns, a la meva germana, que estava iniciant el viatge, fins ara, de la seva vida, és a dir, una estada al mediàtic i sovint glorificat arxipèlag de Hawaii, només aterrar a l’aeroport de Honolulu, la capital, li van robar, en una badada d’ella, la motxilla que no havia facturat a San Francisco. Hi tenia els dòlars, les ulleres de sol, la càmera fotogràfica acabada de comprar feia molt poc i, el que més entrebancs li va ocasionar, el passaport. I aquí va començar el calvari.

Al consulat espanyol a San Francisco, atès que a Honolulu no n’hi ha, van passar olímpicament d’ella. Sense passaport no podia tornar. Vàrem demanar ajut, les jornades immediatament després, a l’ajuntament de Badalona, la nostra ciutat, i a la Generalitat de Catalunya. I al darrer moment, l’ambaixada a Washington s’hi va posar. El dilluns 13 aterrava a Barcelona, amb les altres persones de l’expedició. Enfadada, ho va denunciar en directe a TV3 el divendres 10.

Van ser uns dies de tensió per a nosaltres, la família. La teníem tan lluny, i no l’ajudaven. I en aquest sentit, en el decurs d’aquest breu període, les frases que jo intentava pronunciar costaven més d’emergir. La parla se n’havia anat avall. I hi havia estones en què, directament, no podia ni parlar. I això que havíem d’anar informant a tothom qui preguntava per ella, perquè ho vàrem esbombar als vuit vents. Així, doncs, és probable que les preocupacions familiars, si toquen els més íntims en aquest context, ens enviïn a unes cotes disfèmiques superiors a la mitjana per la qual normalment circulem.

Etiquetes del post
, ,
Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.