Cercant el suport de les persones que adorem

La immensa majoria de persones, tinguem una parla fluida o no, gaudim d’un cercle de gent més o menys ampli, o més o menys limitat, en funció de cadascú, que estimem amb una predilecció especial, i que, fins i tot, adorem. De fet, poden ser família, amistats, parella o algú que no formi part, estrictament, d’aquests col•lectius tan rellevants.

Però restin integrats en un àmbit o un altre dels esmentats, sabem del cert que són un grup de persones amb qui podem confiar, a qui podem abocar els nostres pensaments i de qui, en definitiva, rebrem el seu suport, si els ho demanem, en les hores, jornades o períodes d’inestabilitat.

Com he comentat en diverses ocasions en el bloc que esteu llegint, encallar-se en les frases orals, és a dir, quequejar, i sobretot si es fa amb forta intensitat, no és cap broma, de manera que no m’estaré de remarcar que cal, sovint, una força de voluntat considerable. I és que tenir tartamudesa emprenya i desconcerta.

Precisament, en els temps més recents he viscut dies en què la disfluència ha apretat, i de valent. En principi, sense cap motiu concret. Ara bé, he percebut l’alè càlid de diferents persones que tinc molt ben considerades, com elles cap a mi.

Per exemple, al meu barber, un noi –o home- de la meva edat i a qui diposito confiança, li vaig reconèixer, en l’última visita, que tenia mala tarda. No li vaig amagar. Molt poc després, va succeir el mateix amb l’Ignasi, client de capçalera de la botiga de la meva germana i que ja vaig anomenar aquesta primavera en una entrada anterior. L’Ignasi, com en Fernando, és exemplar, i se li pot explicar les preocupacions, siguin relacionades o no amb la disfluència.

Saltant a la família, puc assegurar que quan les coses no rutllen rarament fingeixo amb la meva germana. Ella és una persona, per a mi, gloriosa, i recíprocament fruïm d’una estima colossal. Sempre em dona un cop de mà. I què dir d’una de les seves millors amigues, la Núria?.

En aquest context, ahir mateix em va afirmar que la tracto molt bé, i que està, en aquest cas, d’allò més contenta. Li he notificat que les persones que són respectuoses i molt amables amb mi, es mereixen, per tant, les meves atencions. I quan he enyorat de manera especial la meva gran amiga Montse, morta de càncer al març, li he fet saber. I què vull dir, amb tot plegat? Doncs que, si ens ve de gust, exposem les nostres emocions, quan les notem inestables, i estiguin vinculades o no a la tartamudesa, a aquells i aquelles que admirem, que usem de refugi, i que disposem de la garantia que ens faran sentir millor.

Etiquetes del post
, ,
Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.