On són els límits de l’humor, amb la tartamudesa?

La gala dels premis cinematogràfics Oscars del març passat van estar protagonitzats, d’una manera clara i inqüestionable, pel polèmic enfrontament que va acabar amb mastegot inclòs, entre el conegudíssim actor Will Smith i l’humorista que, durant una estona, presentava l’acte.

Com tothom sap prou bé, l’humorista va fer befa de l’alopècia de la dona d’Smith, qui d’una revolada es va aixecar del seient i el va agredir. Les imatges van donar la volta al món.

En aquest context, vaig recordar l’associació de dones calbes que tenim a Catalunya, i que, amb la seva constitució, van aparèixer abans de la pandèmia en diferents mitjans de comunicació catalans. M’imagino el seu enuig. Però més enllà d’això, ¿què hauria passat si el presentador s’hagués mofat d’algú del públic amb tartamudesa? És ben factible, en aquest supòsit fictici, que les persones amb quequeig ens haguéssim enfilat per les parets. Perquè, afirmat tot plegat, cal formular-nos una qüestió rellevant. On són els límits de l’humor quan qui rep forma part d’un col•lectiu que en general pateix?.

Acantonant la gala dels Oscars, aquesta primera quinzena d’abril, i d’aquí prové la clau d’aquest text, on ens preguntem on són els límits de l’humor, he viscut un episodi d’imitació de la meva tartamudesa. Però atenció: no de burla, sinó més aviat en un cert to humorístic.

Teníem una conversa amena, davant la botiga de la meva germana, tres adults. Un home que molt sovint apareix per allà, un client d’extrema confiança de la botiga que es diu Ignasi i que és la millor persona que he conegut els darrers anys i que sap de l’existència del bloc que esteu degustant, i jo mateix. Doncs bé, l’Ignasi em va preguntar, com tanta gent fa, el temps, en concret si l’endemà plouria. I malgrat que tenia la resposta decidida, no la vaig entomar de manera del tot immediata. I aleshores, amb qui parlàvem va contestar en menys d’un segon.

En aquest escenari, li vaig exposar que havia estat més ràpid que jo. I què va respondre? Que m’havia encallat. Però això va succeir en uns minuts en què aquest home, com en altres ocasions, perquè és molt de la broma, ens feia riure. Vaig quedar astorat, intentant resituar-me. I ho insisteixo: no va ser una burla, tot i que em va imitar. Va ser una broma. I en uns instants, vaig haver de pensar si m’enfadava o no.

Va ser impactant. Però no em vaig empipar, malgrat que és un home que, de vegades, faci unes bromes que no són adequades. Ara bé, un detall és clar. I és que va ser estrany que no m’enrabiés, perquè des de la mort a causa d’un càncer, el 3 de març, una pèrdua que ja vaig detallar aquí al bloc, d’una de les meves amigues més destacades, estic més seriós, i fins i tot ocasionalment agre, amb poques ganes que em molestin.

Etiquetes del post
, ,
Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.