El temor a contagiar-se de covid i la incidència en la parla

És innegable que l’aguda pandèmia del coronavirus que ens ha afectat i ens afecta des dels inicis de l’any 2020, ha provocat successives onades de temor, por i fins i tot pànic en la població. I enmig d’aquestes situacions adverses que tant han esmicolat la ment de moltíssimes persones, ens trobem aquells i aquelles que no ens expressem amb la fluïdesa que voldríem.

De fet, la por a contagiar-se és molt probable que hagi provocat una riuada d’inestabilitat oral en tota una muntanya de persones disfèmiques. I no tan sols el temor a contagiar-se un mateix, sinó, també, el cercle de gent més íntima i estimada.

Després de la meva hospitalització per pneumònia causada pel coronavirus, que és un episodi negre en la meva història recent i que data de l’octubre de 2020, encara vaig reforçar més la vigilància per no infectar-me, arribant a nivells gairebé obssessius. Igualment, notava pànic que els meus pares i la meva germana es contagiessin i acabessin ingressats. Però més enllà del caos oral del dia del meu ingrés, poques vegades he percebut un impacte negatiu en la disfluència quan la por per mi i per als meus éssers més estimats ha apretat amb forta intensitat. Però ha passat, de tant en tant.

Que sapiguem la meva germana encara no s’ha infectat. Ara bé, els nostres pares, aquest març, han tornat a contagiar-se, malgrat les tres dosis de la vacuna. I tot i que l’onada d’òmicron a Catalunya, Espanya i Europa ha perdut molta embranzida, em vaig espantar amb l’esclat dels símptomes, les darreres setmanes, i els dos positius respectius. Va quedar en un ensurt que no em va fer malbé la parla, ja estan de nou en plenitud, però la incertesa i la sensibilitat em van créixer de valent.

I amb els pares recuperats, em va brotar un fort refredat. Però vaig donar negatiu, i la repetició l’endemà, un altre negatiu. La parla no se’m va abatre, tot i estar una mica alarmat. No voldria per res del món tornar a estar hospitalitzat per coronavirus. I en aquest ordre de coses, és ben factible que el fet que domini la variant òmicron, que en línies generals no és greu, ha col•laborat vivament a què la parla, per mi i per als meus pares, hagi resistit.

No obstant això, en tantes ocasions m’han vingut unes sensacions esgarrifoses. I és que, en la primera onada, la primavera del 2020, la gent moria sola als hospitals, sense cap suport familiar o d’amics. Devia ser dantesc per a tothom qui va perdre algú adorat en aquestes circumstàncies extremes. I prefereixo no imaginar-me, en aquest context, l’elevat nombre de persones amb tartamudesa que van comprovar com la parla se’ls va ensorrar. Com del cert m’hauria succeït a mi.

Etiquetes del post
, ,
Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.