La mort d’una persona estimada: afectació en la tartamudesa

La vida m’ha tornat a donar una potent sotragada. He entomat –i de fet, estic entomant- una experiència nefasta, colpidora, de les que es recorden per sempre més.

En l’última entrada al bloc, al mes de febrer, explicava que una de les meves amigues més destacades, la Montse, es trobava, probablement, en la recta final de la seva existència. Un càncer devastador l’estava devorant, i us notificava l’impacte que vaig tenir en les dues visites que li vaig fer a l’hospital.

El passat dijous 3 de març, sedada a casa la seva germana, la Montse, amb 50 anys, separada i mare de dues nenes –i la petita tants cops havia jugat amb mi- s’apagava com el sol a l’hora baixa. La Montse ens deixava a tots aquells i aquelles que ens sentíem vinculats a ella.

El pitjor de tot va ser l’últim adeu que li vaig dirigir, al tanatori de Badalona, i davant el taüt, tapat això sí, que l’allotjava. L’emoció, l’estona que vaig mantenir-me ferm a un metre d’ella, va ser crítica i desbordant. Semblava un malson. Semblava irreal. I abans de quedar-me sol amb ella, un noi –o home- de la meva edat va pronunciar dues vegades consecutives una frase ben rellevant. Va afirmar: “Amb tanta gent dolenta que hi ha al món i no li passa res, i s’ha hagut de morir la Montse”. La vida, com sabem, i en podem donar fe les persones amb tartamudesa, pot ser cruel i injusta fins a l’exageració.

La pèrdua de la Montse em cou amb molta intensitat. Fins i tot, de manera torrencial. I més després que la seva germana em digués que “gràcies per haver estat tant per ella”, o que el seu exmarit constatés que “sempre parlava molt bé de tu”. I és que la desaparició de la Montse és una mena de segona part del que vaig viure el gener del 2013, amb la mort, amb 45 anys, d’un dels meus millors amics a causa d’una aturada cardiorespiratòria.

L’adeu a una de les meves amigues més destacades dels darrers temps ha arribat en un període de parla inestable, enmig d’un hivern en què el quequeig, habitualment, s’ha mostrat més aviat intens. Per aquest motiu, i per d’altres, emocionalment, els últims mesos, estava justet. Però la pregunta és clara: la disfluència apreta més amb el que m’acaba de succeir?.

Certament, he percebut una millora. Perquè, en sentit estricte, malgrat el dolor, noto pau, haver fet bé les coses, haver estat al costat de la meva amiga quan m’ha necessitat des de l’inici, el 2018, de la sòlida amistat nascuda com a clienta de la botiga de la meva germana.

En conseqüència, tot i que les furioses embestides que podem rebre les persones amb tartamudesa ens poden empitjorar la parla, aquest episodi demostra que no forçosament ha de ser així, sent un exemple remarcable més que el trastorn de comunicació que ens acompanya és un autèntic niu de sorpreses.

Etiquetes del post
, ,
Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.