Una amistat rellevant devastada pel càncer: impacte en la tartamudesa

Aquest hivern, la disfluència m’està fent, literalment, la punyeta. Afirmat això amb franquesa i rotunditat, ja fa nombroses setmanes que circulo per un període en què el quequeig és més intens en relació la meva mitjana.

En especial en el que portem de febrer, he estat a punt, en diverses ocasions, d’arrencar-me la mascareta anticoronavirus i esclafar-la contra la paret, en l’instant en què, efectivament, la disfèmia brollava amb força. De fet, crec de manera ferma que la mascareta és un obstacle físic que dificulta l’expressió oral. I és, del cert, quan el quequeig es mostra més vigorós que aquest obstacle s’engrandeix. Malgrat això, és probable que hi hagi persones disfèmiques que vulguin amagar la seva tartamudesa darrera aquest drap emprenyador que ens tapa la boca, tot i que, per sort, a Catalunya i en el conjunt d’Espanya ja no és, pel carrer, obligatori des de fa unes jornades.

Enmig d’aquesta situació de parla irregular que s’està allargant massa i que comporta, i no hi ha cap altra opció, anar afegint dosis suplementàries de voluntat i fortalesa, acabo de passar un examen que posa a prova a qualsevol persona, sigui o no disfluent. Però en el supòsit que ho sigui, el punt feble, que és la parla, pot ser severament atacat.

Aquells i aquelles que aneu seguint el bloc, sou coneixedors de la malaltia, un càncer escampat pels ossos en definitiva, que està devastant una excepcional amiga meva, la Montse, amb qui hi he tingut un vincle sòlid des del 2018. Així, clienta de màxima confiança de la botiga de la meva germana, darrerament el seu estat de salut ha empitjorat de valent. Ja està ingressada.

Encara intentant, jo, posar les emocions a lloc, ja que vaig estar amb ella, a l’habitació que l’allotja, fa només 48 hores, i demà hi tornaré, és una evidència grandiosa, i a la pràctica remarca la idea que les situacions colpidores són veritables exàmens per a aquells i aquelles que no som fluids, que els minuts que li vaig fer companyia se’m va fer un nus a la gola que semblava d’una mida bestial.

A la pràctica, la Montse, que està lluitant desesperadament per viure, no es va adonar pas, a causa de la seva aguda precarietat, que les paraules no m’emergien amb garanties. I és que l’obstrucció tan notòria que jo em notava, a les cordes vocals, era una clara conseqüència d’un cúmul d’imatges esfereïdores, perquè, estrictament, mai abans havia vist algú tan físicament destrossat pel càncer.

Amb un peu fora de l’hospital, vaig treure’m la mascareta. Tot seguit, vaig mirar fixament al cel, esquitxat de núvols baixos. A continuació, vaig respirar fondo. I en quart terme, a pas lent, vaig enfilar camí cap al meu pis. I ja no vaig parlar amb ningú més.

En aquest escenari tan trist, les hores posteriors a la visita hospitalària vaig dedicar-les als meus dos programes de televisió favorits, que em van assossegar. També, vaig gaudir d’una de les meves aficions, l’aviació, mirant vídeos meus de l’aeroport del Prat. Però en sintonia amb aquesta actitud que cercava reduir l’impacte tan recent, voldria constatar, de debò, que si una persona amb tartamudesa transita per una estona molt difícil no lligada, pròpiament, a la disfluència, és important que, després, procuri distreu-re’s amb allò que més li agradi i com bonament pugui. Entre altres coses, sobretot per evitar el risc potencial d’un agreujament de la disfluència fruit de l’adversitat experimentada.

Etiquetes del post
, ,
Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.