Com reaccionem els dies o períodes de tartamudesa més intensa?

És important i a la vegada cal remarcar-ho profundament, considerant que es tracta d’una realitat inapel•lable, els alts i baixos que les persones disfèmiques tenim en la intensitat del quequeig.

Afirmat això, sembla tota una evidència que les estones, jornades o períodes de parla més rítmica i falaguera se’ns engrandeixen les emocions i, en conseqüència, ens mostrem més dinàmics i optimistes. Ara bé, durant els pics i les onades de parla més desfeta existeix un risc potencial que ens delmi l’autoestima. I en aquest sentit, cal formular-nos una pregunta notòria: com reaccionem en els episodis de tartamudesa més intensa?.

Crec que en una majoria de casos i davant d’aquesta situació adversa, són moltíssims els afectats i afectades de quequeig que es tanquen, que gairebé eviten els contactes socials i que poden quedar quasi muts.

De fet, tot i ser legítima aquesta actitud, que es pot entendre perfectament, puc apuntar-vos que no és estrany que, jo, enfront els episodis de parla més aviat devastada, encara enraoni més, com si volgués treure forces d’on sigui i afegir unes dosis de voluntat suplementàries a les ja habituals. No obstant això, també notifico que enraono més, alhora, en funció dels interlocutors, que si són estimables ho avaforeixen, i de si, en aquest context disfluent, estic més animat a causa d’altres circumstàncies.

Just després de les festes de Nadal, em vaig injectar la dosi de reforç contra el coronavirus, i la reacció, com a tanta gent, va ser d’una febrada, tant que em vaig trobar molt malament, però en aquesta ocasió de manera breu, i em va venir activament el record de l’octubre del 2020, quan vaig emmalaltir de pneumònia provocada per la covid i vaig requerir hospitalització. La parla, amb el record de la nefasta vivència, se’m va ensorrar.

En aquest escenari, tenia visita a l’otorrino del centre mèdic on hi és infermera qui ha estat els darrers anys el meu màxim amor idealitzat. Ella em va atendre, en acabar, a recepció i vaig intentar aguantar el xàfec de parla feta malbé com bonament podia. Sortint de NAME, tenia ganes de plorar.

Pocs dies després, arribava a l’aeroport del Prat l’expedició catalana al Dakar dalt d’un avió que mai abans l’havíem tingut a Barcelona. I esclar, en la meva condició de filmador d’avions d’envergadura vaig anar a pistes. Vaig estar content, en el sentit d’un altre per a la col•lecció. Però ja a Badalona estant, em vaig topar amb dos senyors a qui també agrada el futbol i amb qui hi tinc una certa relació.

Vàrem comentar l’estat precari del Barça, i malgrat la satisfacció per l’estrena a l’aeroport, vaig encallar-me. Però tenia xerrera, perquè estava alegre. Amb tot, em vaig etzibar: “no hi ha dia que no tartamudegi!”. En suma: encallar-nos no ens motiva, però en un context amè i de confiança no ens espatlla tant les emocions.

Etiquetes del post
, ,
Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.