Cloure un diàleg o trobada tartamudejant: com reaccionem?

És altament probable, per no afirmar que directament segur, que quan una persona amb tartamudesa manté una conversa de més o menys durada amb un interlocutor fluid apareixerà el trastorn oral. De fet, la dilatada experiència que tenim, en aquest sentit, els afectats i afectades de quequeig així ens ho fa pronosticar. I és que la disfluència, que és aquella companyia sovint empipadora que va amb nosaltres arreu, fins i tot brota amb diàlegs estimables amb la gent que més adorem.

Dit això, considero que hi ha una particularitat, en aquest ordre de coses, que m’agradaria remarcar. A la pràctica, no és el mateix conversar amb força fluïdesa que fer-ho a empentes i rodolons, com bonament tants cops podem. Perquè malgrat que és una evidència que amb les persones de màxima confiança el disgust que ens provoca encallar-nos, a causa de l’excel•lent sintonia, té un impacte menor, existeix un detall que no és menyspreable.

És interessant comentar que si les oracions més tartamudes es produeixen al final de la conversa o del conjunt de l’encontre, encara que l’interlocutor o interlocutora, en definitiva, sigui estimable, les sensacions una vegada haguem finalitzat el diàleg és més complicat que siguin satisfactòries. Per exemple, potser donarem més importància a unes darreres frases bastant tartamudes que a l’estona prèvia de parla més rítmica. I això és, en suma, el que em va succeir aquesta tardor en una visita a la meva excepcional amiga Laura, al tranquil poble de Tona, a Osona.

Aprofitant que vaig anar a la comarca, i també a la veïna Moianès, a fer fotos i vídeos del paisatge, ens vàrem veure, i des de l’agost que no coincidíem, justament en una altra escapada meva de caràcter científic a Osona. I malgrat que en el decurs de l’encontre vaig estar prou rítmic, en els últims instants, a l’estació de tren estant, les paraules no van brollar com jo hauria volgut. I em va tocar els nassos.

És innegable, en conseqüència, que seria molt millor si no ens encalléssim fins i tot amb el grup de persones que més valorem, però veient la impossibilitat d’aconseguir-ho és preferible, i amb el cas descrit ho pretenc demostrar, que el quequeig no se centri en el tram final, de manera que aquestes quatre oracions tartamudes de cloenda no ens facin marxar amb unes vibracions, les nostres, al llindar de la tristor.

Etiquetes del post
, ,
Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.