Un català universal té tartamudesa

Nascut a l’Hospitalet de Llobregat el 1962, va dirigir elBulli, a Roses, restaurant que els anys 2002, 2006, 2007, 2008 i 2009 va ser considerat, a parer de la revista Restaurant Magazine i a partir de la llista The World’s 50 Best Restaurants, com el millor del món. Em refereixo al xef català Ferran Adrià, que suma múltiples premis i reconeixements, amb unes creacions gastronòmiques, les seves, innovadores i revolucionàries i que es van fer famoses arreu.

Durant deu anys consecutius va ser valorat com el millor cuiner del planeta, i des del tancament del Bulli, el 2011, s’ha dedicat a la divulgació, fins i tot de la posició tan privilegiada de la Universitat de Harvard, que és la número 1.

Aquest és, a tall d’un resum molt breu, el tan notable Ferran Adrià, tot un català universal, com el va definir, l’octubre passat, la presentadora del programa “Preguntes freqüents” de Televisió de Catalunya.

Ferran Adrià ha despertat una admiració estesa i enorme. S’ho va guanyar, i molts l’han vist com un autèntic geni. Ara bé, aquest català universal té una particularitat que és important destacar. I és que s’encalla parlant, no és fluid, tartamudeja, en definitiva, com hem pogut comprovar en la seva allau d’aparicions als mitjans de comunicació. I aquests detalls tan significatius demostren, a la pràctica, un home ferm i valent, malgrat una parla no sempre rítmica. Des d’aquí, l’aplaudeixo.

Com a personatge tan mediàtic, és innegable que ha tingut diversos imitadors, i aquests imitadors, esclar, actuaven com a quecs. I hem rigut amb els altres Ferran Adrià, però amb respecte, no pas en to de burla. Jo mateix, sense anar més lluny, he deixat anar nombroses rialles amb aquests altres Ferran Adrià, que ho clavaven, tant el seu quequeig com les seves oracions fluides.

L’exemple d’altíssima volada d’en Ferran Adrià ens ensenya, de nou, que es pot ser disfluent i, en canvi, ser tot un savi. Aquest cas més, en conseqüència, evidencia que tenir tartamudesa no implica manca d’intel•ligència, com tanta gent inculta encara creu. Però a la vegada és una manifestació rellevant que, malgrat la disfèmia, amb lluita i esforç, i amb una voluntat inqüestionable, es poden aconseguir objectius remarcables.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.