La gent nerviosa i que parla ràpid, ens incomoda?

L’aguda acceleració de la societat moderna, sobretot palpable abans de l’esclat de la malaurada pandèmia que ens té afligits, i que tantes vegades donava la sensació que les coses havien de ser al moment, sense esperes possibles i que no es podia abarcar tot allò que es volia, ha provocat que aquests ritmes de vida tan ràpids generalitzats saltessin a l’hora de la comunicació oral, és a dir, en l’instant de parlar.

Exposat aquest primer paràgraf, és veritat que he pogut constatar milers de cops el nombre tan elevat de gent que s’expressa cuita-corrents, impulsats per unes presses sense aturador. Ara bé, aquells i aquelles que sovint tenim dificultats en l’emissió de les paraules hem de transitar, per força, en el supòsit que pretenem ser més fluids -que és, com és natural, el que anhelem-, per una circulació verbal més pausada, i si pot ser, amb un to relativament baix. A la pràctica, aquesta realitat –i em ve de gust remarcar-ho temps després- és el que a ATCAT (Associació de la Tartamudesa de Catalunya) ens han ensenyat gràcies a nombroses pràctiques exitoses.

En conseqüència, puc dir ben alt que la gent nerviosa, i en especial, que parla ràpid, com una metralleta, m’incomoda, i fins i tot no m’agrada i intento evitar. I crec que aquestes sensacions, són aplicables a bona part del col•lectiu disfluent.

En aquest context, he decidit explicar-ho perquè, precisament, la setmana passada em vaig topar amb una senyora que voltava la seixantena, comprant al mateix lloc que jo, i que tenia un ritme verbal que en poques ocasions he percebut. I em va atabalar moltíssim. Abocava una temporal desfermat i imparable de frases unes darrere de les altres, a una velocitat insòlita. De fet, és habitual –i ho insisteixo- comprovar un munt de gent comunicant-se de manera oral a tota pastilla, però com aquesta dona, no és tan freqüent.

Imagineu-vos el nervi que duia a sobre, que se’m va colar -ep, reaccionant li vaig cridar l’atenció-, i aquí va començar el festival, i aquesta anècdota va succeir en un establiment del centre de Badalona que visito de manera recurrent i on hi venen un menjar tan exquisit com deliciós, i on el tracte humà cap a la clientela, és formidable. Em refereixo a la rostisseria Ca la Mercè.

Detallat tot plegat, considero de ple, doncs, atenent a les tècniques apreses a ATCAT, que les persones faltades de fluïdesa hem de mantenir la calma, no córrer i no caure en el parany de la riuada acceleradora de tanta gent. Perquè, en sentit estricte, en la parla lenta rau un tros perceptible d’aconseguir convertir-nos en uns oradors més notables. Així, quan algú se’ns dirigeix a tota castanya, respirem fondo i responguem a poc a poc. El premi és una major fluïdesa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.