El cas de la tenista Naomi Osaka i la por a parlar en públic

Aquest passat mes de juny s’ha fet internacionalment mediàtic i famós el cas de la tenista japonesa Naomi Osaka, que en aquell moment era la segona millor del món. En aquest sentit, la tenista japonesa, de 23 anys, ha anunciat la retirada temporal de les pistes a causa de l’aguda angoixa, ansietat i estrès que li provoquen les rodes de premsa posteriors als partits.

La tenista japonesa va abandonar el majúscul torneig parisenc de Roland Garros després de rebre una sanció de 12.300 euros per negar-se a atendre els mitjans de comunicació, una multa que ha comportat polèmica, i alhora força suports a la noia.

Osaka ha difós que ha patit seriosos entrebancs de salut mental des del 2018, i que en aquestes compareixences en rodes de premsa en sortia penalitzada la seva estabilitat emocional. Però Naomi Osaka és fluida, és a dir, no és tartamuda.

Exposats aquests tres paràgrafs inicials, voldria apuntar que la notòria sinceritat de la tenista és valenta i ovacionable, encara que, d’altra banda, aquesta actitud hauria de normalitzar-se, perquè, a la pràctica, és grandiós el nombre de persones que s’inquieta abans i/o durant una parlada pública. I em refereixo a gent mancada de tartamudesa.

És una evidència consistent el desavantatge que tenim, en aquest ordre de coses, aquells i aquelles que estem afectats de quequeig. I és que a nosaltres sí que, del cert, les aparicions públiques o situar-nos enfront d’un micròfon ens fan, de manera tan rellevant com indiscutible, unes bones dosis de respecte sobreafegides. I fins i tot, en determinades circumstàncies, directament pànic, malgrat que aquesta realitat prou estesa no toca tothom amb la mateixa intensitat i en les mateixes situacions.

És d’allò més probable –per no dir segur- que les persones amb tartamudesa, sense el trastorn de comunicació, fóssim bastant més adeptes a comparèixer davant d’un grup de gent. Però també és veritat que preparant amb calma aquest tipus d’intervencions i centrar-se en les tècniques i teràpies que ens recondueixen la nostra parla tartamuda, és possible sortir-se’n amb garanties. I en aquest context, l’entrevista que em van efectuar temps enrere en una de les dues emissores de ràdio capdavanteres de Catalunya –conversant de meteorologia, que és a part de l’autoajuda, l’altra tasca divulgadora que faig- n’és una manifestació exitosa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.