Passar de no tartamudejar a fer-ho implica començar una nova vida?

La gran majoria de les persones amb dificultats en la fluïdesa oral vam comprovar com els primers símptomes sorgien durant la infantesa, en especial entre els tres i cinc anys. Aquesta, a la pràctica, és una norma estesa i inqüestionable. Ara bé, d’una manera molt esporàdica podem trobar afectats i afectades de quequeig des de joves i, fins i tot, d’adults.

Exposat aquest paràgraf inicial, hi ha una circumstància que convé no acantonar. I és la següent: pot passar, també, que després d’una temporada perllongada de parla força fluida, aquesta es deteriori notòriament. I en aquest detall, del cert, em voldria aturar en les línies que vindran. De fet, us comento, en aquest sentit precís, la meva pròpia experiència.

El 2001 em va canviar la vida. I se’m va transformar, per inesperat, pel xoc, per l’impacte de la novetat. I és que després de set anys d’una bonança oral màgica i que semblava del tot consolidada i inalterable, en el decurs de l’hivern, la primavera i l’estiu les paraules em van deixar de brollar com ho havien fet durant molt temps.

De fet, un període estressant i decebedor va provocar aquesta tornada enrere tan fulminant, que puc definir com l’event més malaurat i trist que he viscut, el més desencisador de tots, més que, per posar diversos exemples notables, complir ja una dècada sense publicar cap llibre malgrat la muntanya d’intents; que faci un any que no sé res de l’Eva, la meva exparella més sobresortint; que la noia que més m’ha entusiasmat els últims anys, la Marta, no vingués amb mi i marxés a viure fora; o, encara més i de rabiosa vigència, l’onada gegantina de preocupació que el meu pare, la meva mare o la meva germana acabin a l’UCI delmats per la Covid-19.

Des d’aleshores, he tingut etapes d’una expressió més o menys rítmica mesclades amb altres d’una foscor verbal quasi apocalíptica, transitant per nombrosos trams cronològics intermitjos. I vist tot el que he tastat en aquests vint anys clavats, però sobretot en la celeritat i vigorositat amb què es va produir aquella pèrdua de fluïdesa, les darreres setmanes m’he estat enviant una pregunta d’un abast rellevant.

Televisió de Catalunya emet un programa d’un interès considerable que porta el nom de “Nexes”. En aquest context, un dels programes del març d’aquest 2021 duia el títol de “Començar”. Li vaig parar una atenció enorme.

Dos dels testimonis protagonistes d’aquella emissió van ser un noi i una noia que s’acostaven a la trentena i que van abocar un discurs colpidor. Ell, havia quedat en una cadira de rodes a causa d’una caiguda a la muntanya, i ella, havia perdut la visió per culpa d’un accident domèstic. Tots dos van haver de tornar a començar una nova vida. I analitzats els dos testimonis, en els dies i setmanes posteriors vaig plantejar-me una qüestió transcendent. El 2001, vaig haver de tornar a començar? Vaig iniciar una nova vida?.

Estrictament, al noi i la noia, l’existència, en uns segons, se’ls va capgirar. A mi, m’ho va fer al llarg d’uns mesos. Dit això, m’aventuro a afirmar ben alt que deuen ser moltes les persones tocades per quequeig que hagin notat, després d’uns anys de bonança i d’un retorn a la falta de ritme en les oracions, haver hagut de tornar a començar.

Etiquetes del post
, ,
Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.