Les pitjors burles que hem rebut ens deixen petjada

Tota persona amb quequeig, o com a mínim una immensa majoria, sigui adulta, jove i fins i tot petita, ha –hem- rebut burles en un nombre variat de vegades i amb una intensitat, o virulència en determinades ocasions, més o menys vigorosa.

En aquest ordre de coses, és inevitable recordar periòdicament els episodis més durs i colpidors, aquells, en definitiva, que més mal ens han fet. I encara més: algunes d’aquestes situacions adverses, malgrat el pas inexorable dels anys i, en conseqüència, de les nostres vides, ens han deixat petjada. En altres paraules: les escenes les podem rememorar al detall tot i la distància temporal.

En aquest sentit, mai oblidaré el cop de puny que, als quinze anys, em va clavar un impresentable que sovint s’ajuntava amb la colla amb qui jo sortia, quan li vaig contestar de males formes el “tartaja” amb què em va atacar oralment. L’agressió i l’intercanvi de paraules desagradables no desapareixeran.

Ara bé, voldria centrar-me, sobretot, en un episodi molt més recent, i que, fet i fet, ja és el tercer cop que, aquí al bloc que esteu llegint i al qual us obro el cor, esmento.

L’octubre del 2019 vaig patir les que, aleshores, vaig definir com les pitjors mofes de la dècada, considerant el període comprès entre el 2011 i 2020. Us poso en antecedents.

Tenint en compte que el bar on sempre gaudia del meu equip de futbol predilecte -el Barça- i del meu ídol –l’incomparable Messi- restava tancat una temporada, veia els partits per televisió de pagament en un altre bar. I malgrat que a la primera visita la cambrera ja va tenir problemes de conducta cap a mi, va ser el tercer dia que, davant les noves dificultats d’expressió, la mateixa cambrera i el cambrer es van petar de riure, alhora, als meus nassos. Esclar, van perdre el client.

Des de llavors, he vist pel carrer en nombroses ocasions l’amo de l’establiment, i amb els seus intents de salutació, li girava la cara. Amb el cambrer hi he coincidit un sol cop. No em va veure. I amb la cambrera, ni això.

Exposats aquests comentaris, he de dir que just al costat d’aquest bar hi ha una botiga de productes informàtics que mai havia trepitjat, i que cau a prop d’on visc. Normalment, els comprava en un altre lloc, al centre de la ciutat. Però el meu pare, que hi és client, em va aconsellar fa poques setmanes que anés amb aquest senyor, en el sentit que l’ajudaria econòmicament.

Després de rumiar-ho molt, m’hi vaig estrenar. Em va atendre molt bé, però no hi he tornat, tot i necessitar més estris per a l’ordinador. I és que no vull, per res, estar a pocs metres d’on vaig viure –o sobreviure- a aquells fets lamentables. I més coses: quan he de passar, per força, pel carrer on hi ha aquest bar, ho faig per l’altra vorera i sense mirar al punt on es troba. Ja ho veieu: corre el temps i l’impacte segueix viu, i aquesta és una mostra ben eloqüent, en suma, que les pitjors actuacions que rebem a causa de la nostra parla diferent ens queden indiscutiblement gravades.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.