Es pot arribar a descartar una possible parella perquè té un nom difícil de dir?

Una de les particularitats comunes més manifestes entre el col•lectiu de persones que no ens expressem amb la fluïdesa que voldríem és que –i ho remarcaria les vegades que fos necessari- hi ha lletres i paraules que ens costen molt més de pronunciar que unes altres. En aquest sentit, per exemple, la clau d’això la trobem en la lletra inicial d’allò que pretenem articular en veu alta.

És interessant comentar que les diferències entre tots aquells i aquelles que estem afectats de quequeig poden ser, en relació les lletres i paraules, ben notables. Així, mentre que hi pot haver persones amb tartamudesa que tinguem unes dificultats, en aquest context, específiques, n’hi ha que s’inquieten o fins i tot s’encallen amb unes altres lletres i paraules.

Exposada aquesta valoració, que és prou rellevant, em ve de gust incidir en una qüestió que no és per enlloc superficial, que no es tracta de cap bajanada i que, en conseqüència, en els casos en què es presenta és capaç de provocar un patiment més que considerable en qui se’n veu involucrat.

Dit això, formulo un petit conglomerat de preguntes notòries. És possible arribar a descartar una possible parella perquè ell o ella té un nom que ens costa de dir? Realment, aquesta situació ha succeït molts cops entre les persones amb tartamudesa? I una altra: són casos només extrems? I l’última: una vivència com aquesta pot deixar una ferida profunda en l’autoestima?.

En l’anterior entrada al bloc que esteu llegint, us informava d’una infermera d’un dels centres mèdics de la meva ciutat que literalment em té captivat, tant que l’esmento, a qui he parlat d’ella, com la meva enamorada. De tota manera, tinc ben clar que no intentaré cap aproximació. La veig pel carrer, quedo embaladit i la tinc present sovint. I aquí em quedo.

Ara bé, he descobert el seu nom. De fet, la meva mare li va preguntar fa pocs dies, mentre l’atenia en el centre mèdic. I si, certament, m’hagués posat la fita de seduir-la hauria tingut un problema seriós, i ho enllaço amb el que us explicava al començament d’aquest text. I és que es diu Tània, justament un dels dos noms de noia que més enrevessats se’m fan d’articular.

Considerant tot això, les darreres jornades he pensat, per tant, les preguntes que apuntava paràgrafs enrere. I sí, estic convençut que hi ha hagut afectats i afectades de quequeig que han deixat escapar qui els agradava, i que potser no tan sols han estat casos extrems, i que, esclar, una vivència com aquesta aboca la persona a un desencís agut. No obstant això, mai ho he conversat amb els companys i companyes amb tartamudesa amb qui he tingut o tinc lligam. Sigui com sigui, però, una realitat és clara i incontestable: per algú amb tartamudesa, descartar el que faria il•lusió de realitzar, fos el que fos, per la por a encallar-se, és una de les experiències de més mal portar.

Etiquetes del post
, ,
Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.