A les persones amb tartamudesa ens enfada que ens diguin que som nervioses

Començo d’una manera clara i directa. Una de les coses que més ens empipa, i fins i tot ens irrita, a tots aquells i aquelles que tenim certes dificultats en l’expressió oral, és que ens diguin que estem nerviosos o que som nerviosos. Així mateix, ras i curt. No ens fa cap mena de gràcia.

A la pràctica, que, en més o menys ocasions, les frases emergeixin poc rítmiques n’hem de buscar la responsabilitat inqüestionable en la tartamudesa que ens afecta. No pas que siguem nerviosos, malgrat que estar-ne pot implicar un empitjorament en la qualitat de la parla. Però no pas –insisteixo- que siguem persones nervioses.

En aquest context, els darrers temps han estat dos els metges que m’han comentat que soc una persona nerviosa. I vaig més enllà: com vaig explicar-vos mesos enrere, a l’octubre, en el moment del meu ingrés hospitalari a causa de la pneumònia provocada per la covid –que no m’ha deixat seqüeles-, el doctor d’urgències va etzibar-me que jo tenia un tic. Ara bé, em vull centrar en el cas de fa uns dies, quan el digestòleg em va afirmar que jo era nerviós. Doncs no. Anava del tot errat el bon home.

En efecte, al centre mèdic NAME de Badalona, la meva ciutat, m’hi vaig visitar per un petit entrebanc a l’estòmac. La visita transcorria amb normalitat, fins que, com he palesat, el doctor va anunciar-me que soc nerviós, instant que va canviar el curs de la trobada.

Em vaig emprenyar, tot i que vaig poder-ho dissimular. Li vaig estar a punt de notificar que no soc nerviós, sinó que “simplement” nombroses vegades no parlo amb fluïdesa, encara que durant el diàleg m’encallés ben poc, però prou com per adonar-se, ell, que quelcom fallava.

Vaig plantejar-me, indignat, aixecar-me i marxar, detall que vaig desestimar de seguida. No volia causar una mala imatge, per com un nombre considerable de gent em té per algú moderat i educat. En aquell escenari, encara menys pretenia que el metge hagués xivat l’incident a les infermeres del centre mèdic, perquè una d’elles, com vaig apuntar aquí al bloc fa un any aproximadament, em té seduït i embaucat, sense que ella ho sàpiga, amb una determinació absoluta, robusta i categòrica, tant que a la meva família, o quan la recordo sovint, la defineixo com la meva enamorada.

Ara bé, exposat tot plegat és interessant formular una pregunta remarcable. ¿Cal dir, doncs, que tenim quequeig –tartamudesa, en definitiva- quan l’interlocutor ens indiqui que som nerviosos i, en conseqüència, no percebi amb encert el per què de la nostra inestabilitat oral?.

Etiquetes del post
, ,
Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.