Nens, festes de Nadal i tartamudesa

Aquest any, a causa de la greu situació sanitària que ens té a tots amb el cor encongit i amb les emocions delmades, les festes de Nadal són més atípiques i estranyes que mai.

Malgrat aquesta realitat indiscutible, és veritat que, encara que potser amb menys èmfasi, no ens estem de fer regals a les persones que més adorem i estimem, i aquesta circumstància ha estat ben palesa en el decurs de molts dels anys que ja hem viscut, en què hem celebrat el Nadal i l’arribada dels Reis Mags d’Orient amb un intercanvi de regals de vegades majúscul.

Considerant una experiència meva del segle passat, que a continuació us desglossaré, puc deduir que, per a una muntanya de nens i nenes amb quequeig, rebre un cúmul d’obsequis pot convertir-se en un maldecap notable. M’explico.

Amb la torrentada d’il•lusió que els infants donen la benvinguda al Pare Noel i/o als Reis Mags d’Orient, és molt factible que qui més qui menys els pregunti què els han dut. I és aleshores quan es poden encallar amb intensitat. En conseqüència, doncs, comunicar-ho als altres, sobretot si la llista de regals ha estat dilatada i generosa, podria provocar les tensions orals esmentades, i per tant devaluar considerablement els seus ànims i autoestima.

A Catalunya i en el conjunt d’Espanya esperem de valent, en especial, esclar, els infants, els Reis Mags d’Orient cada 6 de gener. En aquest ordre de coses, voldria aturar-me en els fets del 6 de gener de 1986.

Aquella data que està a punt de fer 35 anys, vaig tenir un dels episodis més dolorosos de la meva infància tartamuda. Així, com que patia una temporada de parla trencada, amb la intenció de ser previsor vaig sortir de casa, on vivia amb els pares i la germana, amb un paper i un bolígraf on hi havia apuntat què m’havien portat els Reigs Mags d’Orient a casa meva i on hi aniria afegint el que em trobaria als altres domicilis familiars que visitaríem durant el matí. I ho feia per estalviar-me recitar de veu els obsequis, de manera que anava ensenyant el paper a tots, en un escenari que m’autodefinia d’humiliant. I és que, a la pràctica, aquell episodi ja tan remot, que gairebé prové d’èpoques prehistòriques, ha quedat literalment clavat en la meva memòria.

Etiquetes del post
, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.