La por a la Covid-19, pot agreujar la tartamudesa?

Passen els mesos i continuem, com a societat, immersos i del tot clavats en una època històrica, dominada per la incertesa i fins i tot la por. En aquest sentit, és una evidència que no podem estar contents, ni feliços, preocupats com estem per la nostra salut i la dels nostres éssers estimats.

Les persones disfluents, que justament avui, dijous 22 d’octubre, commemorem el Dia Internacional per al Coneixement de la Tartamudesa, tenim força possibilitats de patir un increment en la intensitat del nostre quequeig, precisament a causa d’aquesta aguda preocupació esmentada, que ens ataca al punt feble. I quan ens toca la Covid molt de prop, aquest agreujament de la disfèmia es pot reforçar més.

Acabo de passar cinc dies ingressat al centre mèdic Teknon de Barcelona, per culpa, en conseqüència, de la Covid-19. Des d’ahir al vespre, ja soc al meu pis, i hauré de fer repòs i tenir una vida tranquil.la com a mínim dues setmanes. M’han tractat molt bé, i són uns professionals i unes professionals excel•lents.

Les conclusions de la doctora que m’ha portat és que vaig passar el coronavirus fa dues o tres setmanes, i jo gairebé ni me’n vaig adonar. Però veient que tinc uns anticossos molt nous, de poc més de quinze dies, les complicacions van arribar després, i en aquest context la Covid em va tocar els pulmons, on em va provocar una infecció i una pneumònia, amb unes febres sostingudes monumentals. Vaig anar a urgències dissabte i se’m van quedar. Afortunadament, estic molt millor. La doctora va afirmar que soc un cas una mica atípic, o sigui, passo la Covid força bé, i els problemes seriosos arriben més tard.

El primer dia a la Teknon va ser un caos grandiós, emocional i des del punt de vista de la parla. El neguit i l’angoixa em va augmentar el nivell del quequeig. Fins i tot, el doctor d’urgències em va preguntar si tenia alguna malaltia, vaig dir que no, però va respondre que tinc un tic. Li vaig haver de dir, enfilant-me per les parets, que tinc tartamudesa. I hi va haver altres incidències orals, aquella primera jornada, amb altres professionals del lloc. Fins que a partir de l’endemà em vaig anar calmant i la parla va millorar de manera substancial. I ja al meu pis, tot i que visc sol, però parlant per telèfon, ja em noto amb un quequeig molt moderat.

De l’experiència, per tant, n’he tret algunes conclusions significatives. Per exemple, el fet de remarcar que, en efecte, la por a la Covid-19 pot provocar perfectament un repunt del quequeig en les persones amb el trastorn; també, que un ingrés hospitalari, sigui imprevist o no, és molt possible que incrementi aquest quequeig en nombrosos afectats i afectades; i igualment, alhora, que si l’ingrés s’allarga és molt factible, veient la professionalitat dels sanitaris, que m’he tret el barret amb ells i elles, que ens torni la calma oral. Ara bé, passar cinc dies en un hospital, i que primer vaig estar a la planta Covid i després ja no, però seguia aïllat per precaució, és una vivència que no ajuda, precisament, a tenir una parla radiant. L’important, en qualsevol cas, és que una vegada a casa, i amb el suport enorme de la família, la pau sempre s’acaba imposant.

Etiquetes del post
, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.