Encallar-se enmig d’estones satisfactòries i emprenyar-se: una realitat recurrent

Tota persona, sigui oralment fluida o no, necessita d’una manera sovint indispensable, des del punt de vista emocional, unes dosis vitamíniques per circular amb més garanties per aquest camí tan complex que és la vida.

En aquest ordre de coses, requerim, amb certesa, d’experiències i moments gratificants que ens endolceixin i ens facin més favorable el camí esmentat. I ho requerim per tenir una bona salut mental. Ara bé, aquells i aquelles que estem afectats de quequeig tenim força possibilitats que, a causa de la mateixa tartamudesa, els episodis estimulants se’ns en vagin en orris. En aquest sentit, us explico dues situacions destacables recents que he tastat lligades a aquest detall altament significatiu.

A meitat de setembre es va celebrar, a Barcelona, la Setmana del Llibre en Català, un event que, cada any, em considero de visita obligada. Aquest és, a la pràctica, l’aparador per excel•lència de llibres en català. I per no faltar a la cita, hi vaig anar, i enguany dues vegades, la segona per veure en directe la que s’ha convertit de poc temps ençà en la meva escriptora favorita, una noia d’Osona que frega la trentena i que ha rebut amb la seva última novel•la un reguitzell de premis rellevants, la Irene Solà. I és que em feia molta gràcia tenir-la a pocs metres, mentre ella signava sense aturador possible, tenint en compte la corrua de fans que hi havia, el seu “Canto jo i la muntanya balla”, fer-li, amb discreció, algunes fotos, i en definitiva, contemplar-la i admirar-la l’estona que fes falta.

Amb un somriure clar i meridià, i havent complert l’objectiu, vaig baixar al metro per tornar a casa. Així, només ubicar-me a l’andana, una noia amb una criatura en cotxet se’m va acostar de cop i em va preguntar si estava en la direcció correcta cap a Passeig de Gràcia. Com que em va agafar d’imprevist, i malgrat que ella no se’n va adonar, fruit de la meva mascareta, vaig tenir algunes dificultats per arrencar. I em vaig emprenyar, o sigui, que aquell rostre de satisfacció que delatava haver tingut tan a prop la Irene Solà, va desaparèixer i, tot i recuperar-me després, ja no va tornar amb plenitud.

Com a gran entusiasta de l’aviació que em defineixo, i de fet el meu únic vici és connectar-me mil cops a la web que mostra en temps real els avions del món, fa dos diumenges, estant-ne pendent, vaig descobrir un jumbo de càrrega d’una companyia que encara no tenia filmada en la meva enorme col•lecció de vídeos, que davallava per aterrar a Barcelona. En conseqüència, em vaig vestir d’una revolada, vaig agafar l’indispensable i vaig marxar correns cap a agafar el tren per ser a temps a la sortida del boeing 747.

A l’estació, un noi i una noia que anaven plegats, em van preguntar, recordant l’episodi de la Irene Solà, si estaven en la via adequada per anar a Barcelona. I altra vegada, em va costar una mica arrencar, però que la mascareta va dissimular. I content i adrenalític com estava jo per estrenar aquell jumbo, em vaig emprenyar de nou, i ja assegut al vagó tenia les emocions moderadament inestables. Però se’m va acabar passant.

Aquests dos, fet i fet, són un parell d’exemples prou eloqüents, que tantes persones afectades de quequeig engrandirien de valent amb les seves pròpies vivències, que demostren que encallar-se enmig d’instants satisfactoris ens pot provocar algunes tempestes interiors.

Etiquetes del post
, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.