Tartamudesa i intranquil·litat emocional: un lligam sovint notable

Tenir tartamudesa i estar sotmès a un estadi d’intranquil•litat és una situació descoratjadora que moltes persones disfluents viuen, en especial aquelles que acullen pitjor, des del punt de vista de la convivència, el trastorn de la parla, o aquelles que el pateixen amb una intensitat superior.

En conseqüència, a parer d’un nombre ingent d’afectats i afectades, la disfèmia és una font, en moltes ocasions sense aturador possible, com una riuada ferotge i despietada, d’inestabilitat emocional. Ara bé, malgrat que aquesta és la norma, també és cert que hi ha casos en què aquestes inclemències psicològiques són menors, però existents. I en aquest context és on em trobo, de manera que em ve de gust comentar-vos tres episodis molt recents que he tastat.

Soc soci del Club Natació Badalona, i des que van obrir passat el confinament, a recepció demanen el nom i el cognom. Ara, de fet, ja m’hi he acostumat i ja saben, per reiteració, com em dic. Però el que voldria ressaltar és que les primeres vegades, durant el juliol, que havia d’anar-hi, em neguitejava. Uns cops sortia millor i altres no tan bé, tot i que tampoc hagués estat lògic no gaudir de les instal•lacions diverses que hi tenen per por a una aparició probable del quequeig.

Tinc la mala sort d’estar perseguit per les obres, i aquest setembre pateixo –i dic pateixo a causa del soroll que ocasionen- les vuitenes al bloc on visc o al voltant més immediat en l’últim any i mig. Doncs bé, aquests dies he necessitat uns taps per a les orelles per combatre l’emprenyadora contaminació acústica. I bé els havia d’anar a comprar a la farmàcia, i com que la lletra t és de les que em costa més de pronunciar –ja sabem que, per a nosaltres, les persones disfluents, hi ha lletres i paraules més difícils de dir- vaig ajornar la visita a la farmàcia, tot i ser la que anem sempre la meva família i jo, un parell de dies tement una encallada oral. Però us notifico un exemple pitjor.

Afirmo que pitjor perquè implicava fer un favor al meu pare, que, d’entrada, vaig declinar per evitar entrebancar-me. Així, el meu pare, que és un home molt culte, em va dir que anés a la meva llibreria de referència a buscar-li un diccionari de llatí-català. Un pèl inquiet, però, vaig afirmar-li que hi anés ell, així caminaria, i més després d’haver estat dos mesos tancat, per culpa del confinament, la passada primavera. És veritat, en tot cas, que li deia per la seva salut, tot i que no puc amagar que, alhora, ho feia per estalviar-me una situació de risc de parla precària.

I li vaig acabar fent l’encàrrec. De tota manera, us explico aquest episodi perquè fixeu-vos que el temor a encallar-se potser ser, de vegades, tan notable que arribi a provocar no ajudar ni fer favors a les persones més adorades i estimades.

Aquestes, en definitiva, són experiències representatives que he tingut –sent com soc algú que tolera bastant el seu quequeig- en aquest final d’estiu. Penseu, per tant, i cal remarcar-ho, en el considerable cúmul d’afectats i afectades que es considera empresonat per la seva tartamudesa i que aquesta li genera una inestabilitat tan forta com permanent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.