Iniciar el dia tartamudejant és desmoralitzador

Un afectat o afectada de quequeig pot tenir dificultats en l’expressió oral en qualsevol moment i en qualsevol vivència, per bé que sempre hi ha unes situacions determinades en què la possibilitat d’embarbussar-se s’incrementa.

Sent del tot conscients que cap persona amb tartamudesa troba estimulant la seva parla de vegades o sovint desencaixada, hi ha un instant del dia que és delicat i que pot delmar la qualitat de l’emissió de les paraules de les hores posteriors.

En aquest ordre de coses, de manera habitual és clau la primera frase que deixem anar. És a dir, que començar el matí faltat de ritme i fluïdesa és fàcil que marqui la resta de la jornada. I encara més: iniciar el dia quequejant és, per a un nombre ingent de persones amb disfèmia, desanimador, desmoralitzador i fins i tot aixafador dels objectius que ens esperen les hores que vindran.

Justament, avui us explico tot plegat perquè la setmana passada he tornat a tenir una vivència del tot lligada a aquesta realitat complexa. Així, i considerant que visc sol i que no havia conversat amb ningú, quan vaig sortir del pis on habito a mig matí, vaig sentir una veïna per l’escala. I aleshores vaig pensar: vejam com aniran les primeres paraules que articuli.

Amb una certa inseguretat, vaig baixar les escales. A la planta de sota obria la porta de casa seva una senyora d’edat relativament avançada. De fet, podia haver passat de llarg i no dir res. Però vaig voler ser cordial. I bé, vaig quedar travat. Em va costar pronunciar aquell bon dia, que la mascareta anticoronavirus, per cert, em va tapar les ganyotes que vaig fer intentant ser amable. Ja ho va dir ben clar el meu admirat escriptor Jordi Sierra i Fabra: “els tartamuts fem una pila de ganyotes”.

La dona, amb les claus en mà, no va percebre la meva actuació. No obstant això, em va doldre iniciar el dijous amb aquesta espessor verbal. En conseqüència, vaig quedar un pèl tocat. Malgrat això, des del punt de vista psicològic en una estona ho tenia superat. Però la parla una mica feta malbé em va durar quatre dies! Què pretenc remarcar, doncs, amb aquesta exclamació?.

En efecte, que trastoca força més tartamudejar al principi del dia, per la inèrcia que pot comportar, que al final. En aquest context, per tant, si tenim una tarda o un vespre amb dificultats notables, durant el son és probable que ens revifem i encetem la nova jornada amb una parla més florida. Perquè, ras i curt, és altament emprenyador –sí, sí, emprenya, i bastant- que les primeres frases que pronunciem no siguin rítmiques.

Etiquetes del post
, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.