Unes idees per quequejar menys en temps de pandèmia

És una realitat inqüestionable que aquest 2020 ens ha tocat viure una època històrica, que de ben segur recordarem tota la vida i que quan siguem grans n’explicarem l’experiència.

És probable que determinades persones amb quequeig, des que va esclatar vigorosament la pandèmia, s’encallin més en l’emissió de les paraules a causa del neguit, des de diferents punts de vista, que els provoca aquesta època inèdita i incerta.

Després d’unes primeres setmanes, als mesos de març i abril, en què la meva parla es va deteriorar una mica, des del maig he recuperat la normalitat. Ara bé, en diverses circumstàncies relacionades amb el quequeig he canviat la manera d’actuar. Us ho explico i n’exposo les conclusions per si us pot servir.

És indubtable que amb la mascareta anticoronavirus, hi ha ocasions –com fins i tot els passa a les persones fluides- que les converses amb els nostres interlocutors siguin menys rítmiques, o sigui, que alguna vegada ens costi d’entendre’ns, simplement perquè la mascareta obstrueix que ens escoltem la mar de bé.

En aquest sentit, si no us agrada –com és el meu cas- que us assaltin pel carrer preguntant-vos això o allò, ara tenim una excusa per treure’ns la persona de sobre. I ho dic perquè t’enganxen per sorpresa i se t’aproximen molt per fer-te la pregunta. Així, podeu marxar cames ajudeu-me donant la sensació que no voleu córrer el risc que l’individu en qüestió us infecti. I podeu ser gent educada, però fer aquestes actuacions. No us sentiu malament. Ahir, sense anar més lluny, a l’Estació de Sants ho vaig posar en pràctica, i més amb la contaminació acústica que hi havia a les andanes. No m’hagués aclarit.

A banda, és cert que hi ha nombrosos afectats i afectades de quequeig que eviten agafar l’ascensor per no parlar amb un veí. En els temps actuals, en què les autoritats sanitàries ens demanen distància d’un metre i mig com a mínim, ja teniu l’excusa perfecta per no pujar o baixar a l’ascensor amb algú altre sense que sembleu maleducats. I més coses: considerant –insisteixo- que anem amb la mascareta enganxada a la cara, si un dia no saludem oralment aquell conegut o coneguda tampoc ens hem de sentir malament. Li fem un gest de complaença amb la mà i ens podem sentir satisfets. No ens ho tindrà en compte.

Justament, és molt nou el fet que, quan em pregunten, hi hagi vegades que em faig l’espantat i el no voler ser infectat per no contestar –ep, tot i això se’m valora com un adult educat-, però és que fa pocs dies vaig semblar directament un estúpid.

Així, m’estava esperant per realitzar un vídeo a l’aeroport del Prat –com tants cops faig-, i per la carretera que porta a la platja del Prat es va aturar un cotxe preguntant-me no se què. Doncs ho portaven clar si volien que els respongués! Entremig, hi havia l’altre carril de circulació, una tanca, el carril bici i el camí asfaltat dels vianants. El cotxe estava de deu a quinze metres de mi. Devien al•lucinar aquells. Però sabeu què? Penseu que mai més veurem aquesta gent que ens assalta per sorpresa. I ho repeteixo: no us sàpiga greu. I sí, el coronavirus ha canviat el món, però m’he permès divulgar, en les línies precedents, alguns trucs per quequejar menys en temps de pandèmia.

Etiquetes del post
, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.