Un exemple clar de l’estigmatització de la tartamudesa

En les frases que esteu començant a llegir us adonareu que, avui, torno a relacionar la tartamudesa i el futbol. Però no, en aquesta ocasió no em centraré de nou en els futbolistes quecs. Us comentaré un fet de finals del segle passat que recordo amb una claredat meridiana i que he estat incapaç d’esborrar de la meva memòria. I disculpeu si l’esport rei no us entusiasma.

Justament, estic publicant aquestes línies unes hores abans de la disputa, a la Lliga, del derbi barceloní entre el Barça i l’Espanyol, el segon equip de la ciutat, que, en funció del resultat d’aquesta nit, pot condemnar el conjunt espanyolista a Segona divisió.

El màxim ídol que han tingut els seguidors de l’Espanyol ha estat en Raúl Tamudo, el millor jugador de la història del club, que va donar moltes alegries a l’afició entre les acaballes del segle XX i principis del segle XXI. I en efecte, ja ho heu comprovat. De primer cognom, es deia Tamudo, i en aquest sentit, pot fer pensar, de manera evident, en tartamut o “tartamudo”.

Així, quan el jugador cada vegada destacava més en els camps de futbol, i en els mitjans de comunicació ja se’n parlava bastant, es va produir una situació que voldria fer-vos saber, considerant que representava un exemple clar i manifest de l’estigmatització que des de temps immemorials ha provocat el quequeig.

En un programa de futbol televisiu d’aquella època, un dels tertulians va anomenar en Raúl Tamudo. Doncs bé, un altre dels comentaristes va dir, enèrgicament, el següent: “Tamudo, ui, ui!”. A l’instant, vaig lligar que al periodista i humorista Sergi Mas li venia al cap el trastorn de comunicació, i el seu tipus de reacció i paraules eren, en aquest context, explícites. No en vaig tenir cap mena de dubte. Però una cosa és inqüestionable: en Sergi Mas, en múltiples aparicions a televisió, ens ha fet riure una autèntica muntanya de cops com a imitador. I és que ens va fer passar nombroses estones excel•lents i això, per a tothom, és el que ens queda, i amb raó, per damunt d’aquesta –en podríem dir- anècdota, però que em vaig prendre com una demostració més a afegir de l’estigmatització del quequeig. I per cloure, m’aventuro a dir que és probable que, en l’actualitat, una reacció verbal com la que he apuntat seria més difícil de viure.

Etiquetes del post
, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.