Una estratègia abans de parlar en públic

És important remarcar que, per a una persona amb tartamudesa, un dels desafiaments més remarcables i fins i tot angoixants que té –que tenim- és dirigir-se a un públic, és a dir, parlar davant un grup de gent. Aquesta dada, fet i fet, és de suma importància.

A la pràctica, és habitual que en l’estona prèvia la por, la incertesa i en alguns casos el pànic inundin de ple l’afectat o afectada de quequeig. En aquest sentit, a més a més, aquest cúmul d’adversitats emocionals solen ser més intenses i vigoroses en el supòsit que la tartamudesa de la persona en qüestió sigui més notòria.

En aquest ordre de coses, voldria compartir amb vosaltres una possible estratègia per afrontar amb més garanties psicològiques les oracions públiques. Ara bé, aquest truc no és pas meu. De tota manera, el seu interès pot ser-vos d’una gran utilitat.

Malgrat que ja fa mig any llarg, quan encara no sospitàvem que una pandèmia imminent ens canviaria la vida a milions de persones, a ATCAT (Associació de la Tartamudesa de Catalunya) vàrem celebrar, com ja us vaig informar aleshores, el Dia Internacional del Coneixement de la Tartamudesa amb un convidat molt especial, l’escriptor Jordi Sierra i Fabra, que és quec i no ho amaga.

Doncs bé, en Jordi Sierra i Fabra, que ja era llavors el meu ídol literari i és l’autor espanyol amb més llibres publicats, uns cinc-cents, en la fructífera i altament estimulant conferència que ens va fer va informar-nos de l’estratègia que utilitza abans de fer una xerrada.

El competent escriptor va notificar-nos que, d’inici, abans de començar pròpiament les seves conferències, fa saber a la seva audiència que és quec, que s’encalla, i tot seguit afegeix que qui vulgui riure, que rigui, però que ell és quec. Naturalment, aquest truc prové d’un senyor que fa dècades que ha après a conviure amb la disfluència i que, en conseqüència, la tolera.

Dit tot això, per tant, per què no fer servir aquest truc, abans de parlar en públic? Potser, si no voleu dir que podeu riure, almenys informar que teniu quequeig. Sembla una bona idea. No ho creieu? Així, amb aquesta actitud respectable us treieu pressió de sobre i les persones que us han d’escoltar sabran, d’entrada, que hi ha el risc que les paraules no brollin del tot rítmiques. I en aquest context, és factible que aquest anunci us faci més humans i propers als vostres interlocutors, i de retruc, esclar, ajudeu a fer menys invisible el trastorn de comunicació que ens agermana.

Etiquetes del post
, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.