L’emergència del coronavirus: tot un repte per a les persones amb tartamudesa

A un nombre grandiós de milions de persones ens ha canviat la vida d’una manera radical, inesperada i sobtada. L’emergència del coronavirus s’ha estès amb una gran brutalitat a una bona part del món, causant estralls en nombrosos països i provocant el pànic en un ampli segment de la població. I en aquest sentit, amb el confinament obligatori que ens han imposat les autoritats i la pèrdua de les llibertats individuals, a part de patir per la nostra salut física i la de les persones del nostre entorn, estem vivint, la societat en general, un repte de dimensions bíbliques. I en aquest ordre de coses, naturalment, els afectats i afectades de tartamudesa no en quedem al marge.

Moltes persones amb quequeig som conservadores, és a dir, vivim en un ordre establert, no ens agrada massa arriscar-nos, tenim unes rutines, i si aquest ordre esmentat es trenca, ens podem tornar vulnerables. I vulnerables des de la perspectiva de ser colpejats per una intensificació de la disfluència, precisament el nostre punt feble.

L’emergència sanitària que ens té atrapats tantes hores a casa i ens impedeix relacionar-nos com voldríem i gaudir de les nostres aficions exteriors, ens pot generar un neguit notable. I ja sabem que, suportant adversitats, tenim força possibilitats que el quequeig es faci més acusat.

A títol personal, puc estar, de moment, i centrant-me en la meva disfèmia, prou content. Perquè, de fet, no he tingut cap caiguda abrupta de la qualitat de la parla. No obstant això, ja no estic tan fluid com ho estava els darrers mesos, quan, en unes línies mestres i de conjunt, passava per una bona època oral malgrat transitar per alguns contratemps vitals relacionats amb projectes diversos.

La població tenim la sensació que el confinament obligatori va per llarg. I aquí, haurem de ser molts forts. També, esclar, els afectats i afectades de quequeig. Jo, per exemple, pel que fa a la meva parla, vaig al dia. No descarto, en el supòsit que la situació es dilati enormement en el temps, empitjorar bastant més. Però insisteixo: hem de tenir coratge i ser valents, que ens en sortirem. I encara que durant una temporada poguem tenir unes frases menys rítmiques, quan recuperem la nostra vida és ben possible que tornem a una normalitat verbal.

Etiquetes del post
, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.