És adequat rebre felicitacions si ens expressem amb fluïdesa?

És habitual que quan un nen o una nena que sovint s’encallen en les frases orals es mostren fluids, se’ls feliciti. I es fa amb bona intenció, amb l’objectiu d’estimular-los, donar-los moral i consolidar la línia positiva. De fet, en els casos en què, justament, els implicats siguin criatures és encertat. Ara bé, què passa amb els adolescents? I amb els joves? I sobretot, i és el que pretenc incidir: i en els adults? És convenient, en conseqüència, felicitar un adult o adulta quan ha estat més fluid del que estem acostumats a escoltar-li?.

Un dels consells que, freqüentment, es dona quan una persona fluida es dirigeix a una que s’embarbussa, i que en aquest cas concret no ho fa gaire o gens, és, fet i fet, no dir-li que ha parlat molt bé. En aquest sentit, l’adult es pot sentir pressionat i tenir la sensació que el seu interlocutor o interlocutors estan especialment atents a les seves paraules.

Dit això, voldria apuntar alguns detalls. D’entrada, si l’interlocutor és de molta confiança considero que, als afectats i afectades de quequeig, no ens ha de molestar. A la pràctica, ens hauria de reforçar. Ara bé, com menys lligam tinguem amb la persona que ens ha congratulat, la nostra percepció no hauria de ser tan satisfactòria. I en el cas que no hi dipositem gaire confiança, sí que ens podria empipar una mica. Per tant, no trobo erroni que una persona fluida animi una de propera, com pugui ser un molt bon amic o amiga, la parella o els familiars més íntims. En aquestes condicions, hi estic d’acord, tot i que em temo que moltes persones amb tartamudesa poden discrepar.

Precisament, comento tot això perquè fa pocs dies m’han felicitat. I la Marta ho va fer de veritat, amb la mà al cor i amb una sinceritat excepcional.

Com us vaig informar, la Marta és el meu gran amor –gran amor frustrat, amb una relació molt efímera el maig passat- dels darrers anys. Doncs bé, després d’anar-se’n a viure a l’altra punta d’Espanya, ha vingut uns dies a Catalunya, i vam quedar una estona. I tenia raó: les frases em van emergir rítmiques i ponderades.
Així, en el comiat em va transmetre que “has parlat molt bé, no necessito el teu bloc ni el teu curtmetratge”. La Marta, doncs, em va notificar d’una manera clara que jo havia estat fluid. I naturalment que no em vaig enfadar! Esclar que no!.

No obstant això, és important remarcar que a poques persones amb tartamudesa satisfà rebre aquesta mena de comentaris. Però pensem-hi un moment. Sempre és encantador percebre que la gent de més confiança ens valora!.

Etiquetes del post
, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.