Per què no reaccionem quan se’ns burlen?

A un nombre grandiós d’afectats i afectades de quequeig, és molt probable –entre els quals m’hi incloc- que tinguem ganes de dir, ben alt i clar, que ja n’hi ha prou de rebre cares de circumstàncies, somriures considerables molt sospitosos i mitges rialles diverses quan exterioritzem dificultats en l’expressió oral. Ara bé, per què tan sovint callem? Per què no demanem explicacions? I vaig més enllà: per què no amaguem que estem disgustats o enfadats? I més: per què fem veure que no ha passat res? De fet, en relació aquesta pluralitat d’escenaris, em sembla que tinc la resposta.

A la pràctica, no estic segur que sigui una resposta concloent, però almenys parcial sí que, com a mínim, ho és. Així, les persones amb tartamudesa som massa prudents? I permeteu-me que afegeixi que, en casos determinats, pot ser que hi hagi complexos d’inferioritat i es prefereixi fer veure que no ha succeït res. De tota manera, em decanto per pensar que tenim un excés de prudència.

Per aquest motiu, entenc que refredem la relació, temporal o definitivament, amb gent que ha mostrat una actitud amb mancances amb nosaltres. És més: aquesta circumstància la defenso de ple, i l’he posada en marxa, els darrers temps, amb gent diferent que no m’han demostrat honorabilitat. Però tenir menys lligam amb els implicats és una cosa, i encarar-s’hi és ser força més valent. I de nou, i m’enrabio, no ho he estat en l’últim episodi en què m’he trobat manca de comprensió i educació.

Fa menys de quinze dies vaig haver de fer una pregunta, vinculada al servei, a un dels conductors d’autobús del Prat de Llobregat, de la línia que sempre agafo per anar a fer vídeos d’aviació. Doncs bé, em va costar una mica arrencar i l’home, que jo no coneixia, va mig riure d’una manera bastant aparatosa. Vaig voler ser ben educat i no vaig recriminar-li –o informar-li què és la tartamudesa- el seu comprotament. I aquí no va acabar la història.

Dues hores més tard, en el retorn, li vaig fer una altra pregunta, perquè l’endemà hi tornava. I la mateixa situació es va repetir. Per part meva i part seva. I tampoc vaig reaccionar. I en efecte, ja sé que tinc un caràcter prudent, però ¿com és que m’he dit tantes vegades que el pròxim cop que em passi demanaré explicacions a l’implicat o implicada i encara no ho he fet? I una altra: tard o d’hora ensopegaré amb la mateixa pedra? I per cloure: el proper o propera pagarà tots els plats trencats?.

Etiquetes del post
, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.