Les persones amb tartamudesa fem riure?

És el moment de preguntar-nos si els afectats i afectades de quequeig fem riure. Almenys, afirmativament ho creu el que, per a mi, és una persona amb tartamudesa cèlebre i admirada, el reconegut escriptor Jordi Sierra i Fabra.

El meu escriptor favorit va ser el convidat estel•lar d’ATCAT (Associació de la Tartamudesa de Catalunya) en el actes del passat dissabte 26 d’octubre, en relació el Dia Internacional per al Coneixement de la Tartamudesa, que cada any se celebra el 22 d’aquest mes.

En efecte, ell ho té clar: “els tartamuts fem riure!”, va exclamar el meu ídol literari, davant nostre, d’una manera sòlida, convençuda i incontestable. Però, hem d’estar-hi d’acord? En poso alguns exemples representatius.

En aquest sentit, som molts els que recordem aquell pressumpte showman televisiu que als anys vuitanta i noranta sortia a Televisió Espanyola, l’Arévalo, un personatge que, per a un nombre ingent de persones tocades pel quequeig, és un dels més grans impresentables que ha aparegut a televisió. Com es burlava de tots nosaltres! I el públic, al plató, com li reia les gràcies! Era un espectacle reiterat penós i tristíssim, impensable avui dia, i en això hem avançat.

D’altra banda, a les escoles i instituts un dels col•lectius que reben més mofes d’altres alumnes és, precisament, el que s’encalla en l’expressió oral. Així és: riuades de burles han colpejat milers d’estudiants relativament petits i adolescents. I en aquest context, a ATCAT hi ha nombrosos testimonis que ho van viure en la pròpia pell.

En tercer lloc, i no em vull fer pesat, m’agradaria recordar novament l’episodi de l’octubre, quan vaig patir les pitjors mofes de la dècada. I és que aquelles imatges dantesques m’han quedat gravades per sempre més.

Per tot plegat, en conseqüència, sembla inevitable apuntar que els afectats i afectades de disfèmia fem riure. Però atenció: fem riure a gent sense escrúpols, insensibles i incapaç d’adonar-se dels entrebancs que pot comportar aquest tret diferencial en l’emissió de les paraules. No obstant això, i com us comentava en el cas tan llastimós de l’Arévalo, també és una percepció que la societat es mostra una mica més tolerant amb nosaltres. És a dir: malgrat que continuem rebent burles, és una evidència que els temps que corren són lleugerament més favorables.

Etiquetes del post
, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.