He rebut les pitjors burles de la dècada

Riure’s d’una persona amb tartamudesa és un acte despietat que, de manera clara, contundent i indiscutible, mereix la màxima repulsa. Però no tan sols mofar-se d’un afectat o afectada de quequeig, sinó, a la vegada, de qualsevol altre tret diferencial. I perquè, justament avui, remarco aquests comentaris? Per un motiu prou sòlid i que em crema tant que ja no ho puc amagar més. I és que fa pocs dies he rebut les pitjors burles de la dècada. I ho vull compartir amb vosaltres.

En l’anterior entrada al bloc us comentava que, a causa d’un entrebanc de salut, el propietari del bar on vaig a assaborir el Barça i, per tant, el meu admirat Messi, només obre a temps parcial. En conseqüència, he estat gaudint del meu equip favorit i del meu ídol en el que jo anomenava el bar suplent. Alhora, us informava que en aquest bar suplent ja havia tingut mofes de la cambrera. Però el temporal encara estava per arribar.

Fa dos dimecres, en el partit de Champions, vaig patir les rialles més severes dels darrers anys. Tot i així, abans, la cambrera ja havia tornat a fer de les seves. De fet, vaig entrar al bar suplent un pèl tocat perquè, durant la tarda, una senyora, pel carrer, em va preguntar una cosa, vaig tenir alguna dificultat i havia rigut, als meus nassos, un parell de cops. Capgirat, vaig demanar les dues consumicions a la cambrera, amb l’esmentada falta de respecte d’ella. Malgrat això, a l’hora de dir que em cobressin vaig embarbussar-me moderadament, tampoc res de l’altre món. La cambrera se n’enfotia per dins, i el cambrer, al seu costat, també.

Em van tornar el canvi, el cambrer li va dir no sé què a ella prop de l’orella i tots dos van esclatar en unes poderoses rialles. Jo, ja estava assegut de nou i seguien petant-se de riure. I van seguir. Com és natural, vaig deduir que ho feien per la meva no perfecta actuació oral. En aquest escenari, vaig estar a punt d’aixecar-me i marxar. Però aleshores haurien guanyat ells.

Vaig tenir tres dies d’emocions alterades i, quan ja gairebé m’havia recuperat, diumenge, en un altre context i una altra gent, van tornar a riure’s de mi, tot i que menys intensament. I vaig recaure. A més, com podeu imaginar, al bar suplent no hi he tornat i no hi tornaré. Ara vaig i aniré a un tercer, on fa dos dies em van tractar bé.

En definitiva: haver rebut les burles més severes i catastròfiques de la dècada no és una anècdota qualsevol. Demostra la falta de sensibilitat de determinats inidividus cap a tots aquells que tenim alguna diferència.

Etiquetes del post
, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.