Quan les frases no ens surten fluïdes, ens atabalem i fem un discurs poc coherent

Molts afectats i afectades de quequeig, i sobretot quan aquest es manifesta amb intensitat, i mentre estem emetent un seguit d’oracions a un interlocutor, correm el risc de col•lapsar-nos. És a dir: si les paraules surten més o menys fluïdes, el discurs és molt més clar i congruent. Ara bé, quan la disfluència apreta hi ha moltes possibilitats que ens atabalem, i que aquesta circumstància gens benvinguda encara faci més malbé la conversa.

D’entrada, existeix un risc alt que deixem de mirar als ulls de la persona o persones amb qui enraonem. També, és ben possible que accelerem el ritme de les frases. I a més a més, considerant que som conscients que estem passant per un mal tràngol, i que potser estem donant una mala imatge, ens posem tan nerviosos que comencem a donar voltes, en el decurs del diàleg, al mateix. O sigui, que ens anem repetint.

En diversos dels tallers de parla lenta que vàrem fer a ATCAT (Associació de la Tartamudesa de Catalunya) fa gairebé dos anys, un dels dos impulsors dels tallers em va deixar anar un comentari relacionat amb això que us explico. L’Eduard va afirmar: “Quin fart de xerrar, quanta “berborrea””. I tenia raó. I a la vegada ho va notificar a altres companys, però en especial a mi.

El segon dissabte de setembre vaig entrar a comprar, com acostumo a fer un o dos dies a la setmana, al supermercat Condis que tinc molt a prop d’on visc. A primera hora d’aquella tarda, hi havia a la caixa que estava operativa una de les treballadores que em cau millor, que es diu com la meva germana i qui darrerament em començava a saludar motivada. Aleshores, vaig pensar: “Jordi, quan et cobri dona-li conversa, que a aquesta hora encara té poca feina”.

Vaig tenir dificultats per dissimular el meu trastorn de comunicació, de manera que em vaig estressar, i tenint la sensació que parlava sense aturador, enrotllant-me de valent. De fet, no vaig quedar satisfet de la meva actuació general. No crec que la molestés, però ella se’m va dirigir millor d’inici que en acabar el pas per caixa. I sí, no us enganyaré: em va tocar els nassos, tot plegat. En fi, ja ho veieu: quan les frases no ens emergeixen rítmiques, no podem estar gens contents.

Etiquetes del post
, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.