La parla lenta és una raresa considerant el ritme accelerat de la societat?

És interessant incidir en la importància de la parla lenta, que, en el supòsit que cerquem una expressió oral més rítmica, i aquest detall el compartim totes les persones tocades amb més o menys intensitat pel quequeig, és coherent exercitar-la.

Alhora, practicar-la de manera habitual pot ser semblar paradoxal, i fins i tot una anomalia o una raresa, en els temps accelerats que vivim, en l’època que tot ha de ser al moment i immersos com estem en una societat on qui més qui menys corre sense aturador. Per això, ens hem de formular tres qüestions notables. Parlar a poc a poc, avui dia, pot fer que la gent ens vegi com a estranys? Algú pot arribar a pensar que ens falta un bull? En tres paraules: és una anomalia?.

D’altra banda, amb un ritme de velocitat verbal més pausat podem aconseguir que el nostre interlocutor baixi la seva acceleració. Ara bé, també podem tenir la sensació d’estar entretenint amb qui dialoguem.

Com a usuari que soc d’una parla més tranquil•la i moderada des de fa gairebé dos anys, he tingut aquests últims dies dos episodis, quan la vaig utilitzar més descaradament, en què m’han observat amb cara de circumstàncies, quasi d’estupefacció. Us explico els dos exemples.

Soc soci del Club Natació Badalona, i per entrar-hi, si volem banyar-nos, hem de demanar la clau de la caseta, que comparteixo amb la meva mare. Doncs bé, fa molt poques tardes, d’una jornada en què jo tenia dificultats orals, vaig anar-hi. A recepció, em vaig topar amb un noi que ha començat a treballar-hi aquest estiu, perquè mai l’havia vist. I què vaig fer? Em vaig plantar d’ell, vaig agafar aire i li vaig requerir, després de dos segons mut, la clau correspondent. Va somriure en to sospitós, com la seva mirada, que em va emprenyar.

En el segon cas, d’una altra jornada en què no em mostrava gaire fluid, estava vigilant la botiga de la meva mare i germana, perquè la dependenta era dins, i va entrar un matrimoni de clients amb el seu fill. Van irrompre gairebé volant, i la frase inicial va ser directa. Aleshores, vaig agafar aire i al cap d’un parell de segons, sense cap pressa, vaig respondre dient que ara sortia la Mireia. Van posar, tots tres, una cara… I amb un somriure…

A tall de conclusió: què preferim, les persones amb tartamudesa? Entrebancar-nos bastant i anar al compàs de la societat? O encallar-nos menys i sentir-nos més bé?.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.