Es pot ser tartamut i savi

En el decurs del temps i la història, una muntanya gegantina de gent ha pensat que les persones amb quequeig eren éssers intel•lectualment molt inferiors a la mitjana. Aquests raonaments van persistir durant el segle XX, i aquests últims anys i en l’actualitat encara és ingent la porció de població que associa tartamudesa amb poca intel•ligència.

Malgrat aquesta cruesa, que és, a la pràctica, resultat clar dels mites existents al voltant del quequeig, i conseqüència inqüestionable del desconeixement que s’ha tingut i es té d’aquest trastorn de comunicació, avui l’escenari sembla menys odiós i, per tant, lleugerament més favorable.

La setmana passada vaig gaudir escoltant, en un parell de programes de Televisió de Catalunya, dos tartamuts savis. Tant l’un com l’altre van parlar, en directe, i un a plató, de la gestió dels boscos i, sobretot, de l’importantíssim incendi que ha assolat tres comarques meridionals de Catalunya. I sí, s’encallaven de manera contínua, amb parèntesis de fluïdesa tan sols intermitents. Però és que, en ocasions, es travaven aparatosament.

En Martí Boada, geògraf, naturalista, professor universitari i tota una referència en l’estudi dels boscos a Catalunya, ha estat diverses vegades a Televisió de Catalunya, i un cop, fa una dècada, vaig assistir a una conferencia seva. En efecte, doncs: és quec, bastant, hi ha moments en què costa entendre’l, però és una patum, un savi. No és un orador de primera, tot i que el que de debò val la pena és el que diu, no com ho diu. Per això, el presentador del programa el va acomiadar amb un “gràcies per mostrar-nos el seu coneixement”. I, per exemple, un altre tartamut savi, que l’he descobert, és en Marc Castellnou, expert mundial en incendis forestals i cap dels GRAF (Grup d’Actuació Forestal), que són els bombers d’elit de Catalunya. I tampoc va exterioritzar, en els seus cometaris, unes grans oracions.

Afirmat tot plegat, i en sintonia amb la successió de frases anteriors, una de les qüestions que més ens empipa als adults –però també als joves- tocats de disfèmia, és la creença falsa que ha tingut la societat, i encara en no pocs casos té, observant-nos com a mentalment endarrerits.

Etiquetes del post
, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.