Una persona amb tartamudesa necessita sobreprotecció?

No costa gens ser amable, educat i respectuós. Aquests tres, per exemple, són valors universals de la qualitat humana de les persones. Per tant, una actitud atenta, agradable i cordial sempre és digna d’orgull i ovació.

Exposades aquestes línies inicials, cal formular-nos dues qüestions fonamentals. Els afectats i afectades de tartamudesa requerim una empatia superior? I vaig més enllà: necessitem, d’altra banda, la sobreprotecció dels altres?.

A tothom li agrada que els seus interlocutors es mostrin empàtics, però és molt probable que una muntanya de bona gent tocada per la disfluència reclami un tracte de favor major. Tot i així, també podem trobar força casos d’afectats i afectades que vulguin rebre una normalitat absoluta, talment com si no tinguéssin disfèmia.

En aquest ordre de coses, apunto tot això perquè el pare dels meus cosins, o sigui, el meu tiet Josep, em va comentar l’any passat que, de vegades, no em dona prou conversa o no em fa preguntes del tema que sigui per evitar-me una possible aparició del quequeig. D’aquest detall se’n diu sobreprotecció. I, a més a més, ho anoto per un incident recent que ha afectat part del nucli dur de la meva família.

L’Eva, una exdependenta de la botiga de la meva germana i la meva mare, a qui considero des de fa anys una excel•lent amiga i delmada per dos càncers, s’ha queixat que nosaltres la sobreprotegim, afirmant-nos que amb empatia n’hi hauria prou. De fet, aquest episodi és el que m’ha portat, avui, a escriure aquests paràgrafs.

Jo no vull que la gent del meu voltant o no em vegi o em parli amb pena. I és altament plausible que aquesta opinió sigui extrapolable al conjunt de persones disfèmiques. Però afirmades aquestes paraules, em puc sincerar i constatar que, malgrat que sovint amb empatia, amor i afecte en tinc prou, també és cert que els dies o les èpoques en què el quequeig apreta amb més intensitat, sí que necessito unes certes dosis de protecció dels éssers més propers. I és que la tartamudesa no és una broma innocent, i no ens ha d’avergonyir reconèixer que en els pitjors moments vinculats al trastorn no cometem cap error si demanem ajut al nostre cercle de màxima confiança.

Etiquetes del post
, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.