És important i convenient remarcar el nombre infinit de vegades que a tots aquells i aquelles que tenim la tartamudesa com a companya de viatge per la vida, en el moment de parlar amb alguna persona més o menys desconeguda aquesta ens ha mirat amb una cara de circumstàncies i d’estranyesa altament evident i constatable. Afirmada aquesta realitat fàcilment comprovable, és l’hora que ens preguntem de quina manera hem de reaccionar davant d’un interlocutor –o bé veient l’actitud de la gent del voltant en adonar-se de la nostra parla peculiar- que es comporta com si tingués enfront mateix un ésser d’un altre planeta.
De fet, en les enriquidores trobades d’ATCAT (Associació de la Tartamudesa de Catalunya), aquestes situacions que vivim i que no són pas agradables, poden, perfectament, aparèixer en els diàlegs que mantenim. En aquest sentit, he escoltat de tot: des de socis i sòcies que dedueixen que la gent pensa que no estem bé del cap fins a creure, els interlocutors, que estem bromejant, passant per somriures clarament sospitosos, no de complicitat.
Comentat això, hi ha diversitat d’opinions, entre els companys i companyes, en com els afecta. Ara bé, la qüestió no és gens ni mica superficial, i és la següent: ¿cal treure caràcter i preguntar a aquesta gent que ens observa amb cara de sorpresa i perplexitat què els passa, si tenen alguna problema amb nosaltres o creuen que no estan sent respectuosos? Jo, francament, crec que sí, tot i que aprofito per dir que encara no ho he fet. I ahir, sense anar més lluny, ho podia haver posat en pràctica, per primer cop, amb el conductor d’autobús, però és molt probable –i és un defecte que tinc- que compti amb un caràcter massa prudent. Tot i així, us ho recomano: demaneu explicacions, amb educació, però feu-ho. No us ho calleu. No us quedeu amb sensació d’impotència, d’una certa ràbia continguda, de no parlar per no ofendre, defugint protagonisme. No passa res si ens emprenyem una mica amb qui no ens respecta prou!.