Hi ha persones amb tartamudesa a qui no fa gens de gràcia parlar amb altres afectats per la disfluència

           En el decurs d’un dinar celebrat pels socis d’ATCAT aquest hivern, vàrem comentar el fet que dues sòcies, concretes i amb nom i cognoms però que prefereixo mantenir en l’anonimat, no solen venir a les trobades veritablement enriquidores i meravelloses que realitzem. Llavors, el nostre president, en Josep Sansalvador, sempre caracteritzat per una qualitat humana colossal, va afirmar que creu que no se senten còmodes estant amb altres persones disfluents. A la pràctica, aquesta apreciació ben probablement encertada és interessant comentar-la.

         Per tant, és molt possible que, en funció del grau o no d’acceptació que un afectat o afectada de quequeig tingui de la seva pròpia tartamudesa, li agradarà més o menys compartir converses amb un interlocutor també disfèmic. Així, comprovar en directe com l’interlocutor té dificultats per expressar-se pot semblar un mirall on veure’s un mateix i, per tant, patir una degradació en l’autoestima i en l’estat anímic. Alhora, ens podem preguntar: vist pels altres, realment parlo així? Aquesta és la percepció que dono? Tant m’encallo? Qüestions que, ras i curt, i fent molt més mal que bé, i que  desestabilitzen, poden colpejar un munt de persones amb tartamudesa.

       Del cert, i a títol personal, a mi no em fa res –absolutament res, i fins i tot m’encanta- dialogar amb l’entranyable gent d’ATCAT, i també quan ho he fet amb persones vinculades a la Fundación Española de la Tartamudez a qui he escoltat amb suma atenció, però a la vegada entenc perfectament que hi hagi un cert percentatge de població disfluent que no li faci gens de gràcia conversar amb un interlocutor també disfluent. Aquesta, doncs, és una realitat que evidencia un exemple més a afegir enmig d’aquest oceà tan complex i enrevessat de sensacions que sovint acompanya una persona, jove o adulta, amb tartamudesa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.