Sortir per la ràdio i tenir tartamudesa: una relació impossible?

        Dilluns es va celebrar el Dia Mundial de la Ràdio, i en sintonia amb aquesta efemèride voldria comentar-vos el meu pas per Ràdio Ciutat de Badalona i la seva relació amb la tartamudesa.

       Durant una colla d’anys havia desitjat, com a apassionat de la meteorologia que sóc des de la infantesa, ser home del temps d’alguna emissora de ràdio. Fins i tot, m’atreia de valent la idea de respondre els dubtes meteorològics dels oients. Així, el 14 de febrer del 2000 vaig començar a fer previsions a l’emissora capdavantera de la meva ciutat. Havia complert un objectiu preuat. I encara més: aquell estiu fèiem el programa matinal des de la platja, en directe, on tothom ens veia i els oients em preguntaven el temps previst. Estava d’enhorabona. I és que una intensitat moderada del quequeig em permetia fer ràdio i sentir-me realitzat. Ara bé, a principis del 2001 vaig patir un greu empitjorament en la parla.

        A partir d’això, les aparicions en antena em van anar inquietant cada vegada més, transformant-se aquesta inquietud en una angoixa total. La ràdio, potser, se m’acabava a gambades de gegant. Llavors, tenia dues opcions: implicar-me més o, totalment a contracor, marxar. De fet, implicar-m’hi més era una tasca difícil atès que el quequeig havia augmentat d’una manera notable. L’opció de fugir correns –perquè, ras i curt, així ho definia- va ser l’escollida.

       En conseqüència, amb un dolor tremend, i per tant amb uns ànims trencats, el 9 de novembre de 2001 vaig abandonar Ràdio Ciutat de Badalona i la meva tasca anhelada d’home del temps. Un projecte, que per a mi era vital, quedava esmicolat, convertint-se en un dels episodis més tristos de la meva vida de persona disfluent.

       Reconec que en el decurs dels anys següents, la fugida de la ràdio va continuar sent un tema tabú i imparlable. I amb el pas del temps encara em feia més mal comprovar com nombrosos companys i companyes van pujar de grau professional, acabant en ràdios de molt més nivell i audiència i també a televisió. I en aquest sentit, una pregunta em torturava: on hagués arribat, jo, sense l’increment del quequeig?.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.