Com pot ser que morís un dels meus millors amics i no se m’alterés la parla?

          Es deia Gerard i tenia 45 anys. Solter i sense fills, ens va deixar el 8 de gener de 2013; per tant, diumenge va fer quatre anys. En Gerard i jo érem amics íntims, de fet un dels millors que tenia, però amb una particularitat especialment rellevant que encara ens unia més. Era l’amic amb qui més quedava, i amb una diferència clara respecte els altres.

      El seu adéu es va produir en 48 hores. De trobar-se molt malament i anar a urgències i ja no sortir-ne, a abandonar el món a causa d’una aturada cardiorespiratòria. Així de cruel, així de brusc, així de bèstia i injust. I l’endemà, després de la missa a la qual vaig assitir, els seus pares i la seva germana, que és qui m’havia comunicat per telèfon la notícia fatal, el van incinerar.

         Davant d’un cataclisme d’aquesta magnitud, era factible que la meva parla s’ensorrés. Però sorprenentment això no va succeir. És més: no es va produir cap alteració, ni tan sols temporal, en la disfluència. A la pràctica, em seguia expressant dins d’una normalitat, d’un estat mitjà. Per què? Vaig conjecturar que el xoc devia ser tan tremend, que de tant irreal com semblava la situació, que probablement m’envaïa una negació total dels fets, i aquesta potser era la raó que la parla, susceptible de patir empitjoraments davant d’events negatius, no caigués.

       La pèrdua d’en Gerard ha estat un dels cops més durs que he sofert, i a la vegada va provocar un dels tres dols més potents de la meva vida, que a més es va solapar amb el que ja arrossegava des de feia quatre mesos quan l’Eva i jo vàrem cloure la relació.

      És evident que en Gerard és irrecuperable, però de l’Eva en penso d’un temps cap aquí que, tot i les dificultats, m’agradaria que fóssim amics. I és que l’amistat, com en Gerard em mostrava, és un pilar fonamental en qualsevol persona. Ara bé, passi el que passi en aquesta qüestió, continuo pensant en el meu amic molt sovint; al matí, a la tarda, ja al llit intentant dormir, d’excursió, etc.

     I per acabar, i disculpeu-me si no sou del Barça, voldria recordar unes paraules d’en Pep Guardiola, arran de la mort d’en Tito Vilanova, també traspassat amb 45 anys. Va afirmar: “una part de mi no ho superarà mai”. Us ho puc confirmar amb una frase eloqüent: fins i tot quatre anys després, encara m’impacta enormement contemplar la foto que tinc d’en Gerard al menjador del pis on visc. I permeteu-me que finalitzi aquestes frases amb un últim apunt: estic convençut que al meu amic li hauria  entusiasmat el bloc que en aquests moments esteu llegint.

Etiquetes del post
, ,

1 Comentari

  • Jordi, el Gerard continuarà sempre viu en el record tan bonic que tu mantens d’ell, i és cert, allà a on sigui deu estar ben cofoi d’aquesta web que has creat. Vicky i Rosa.

Respon a Vicky i Rosa. Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà.