Tenint tartamudesa, es pot ser professor?

      Per a un grup molt nombrós d’afectats i afectades de tartamudesa, sembla evident la dificultat que pot comportar exercir certes professions que requereixin un ús massiu i continuat de l’expressió oral; és a dir, on una persona es guanya la vida parlant. En aquest sentit, la docència en destaca d’una manera especial i particular. Llavors, ens podem preguntar el següent: una persona no fluïda pot ser professor o professora, d’una forma genèrica, o sigui, deixant de banda si es dirigeix a infants, adolescents, joves o adults?. Així, crec força probable que un munt de disfluents descartin, ja d’entrada, aquesta opció laboral tan enriquidora i prou prestigiosa.

       Precisament, trec la qüestió avui perquè dilluns va acabar la segona temporada de la més que notable sèrie televisiva “Merlí”, centrada en el món de l’ensenyament i que tant ha seduït a l’audiència. Jo mateix n’he estat un seguidor fidel.

       Us voldria comentar, ara, que en sintonia amb les últimes eleccions generals celebrades a Espanya, i veient un Telenotícies de TV3, va sortir en pantalla un catedràtic gallec de Ciència Política mostrant la seva opinió. I em vaig adonar que aquell senyor quequejava, i cada dos per tres. En quatre parauales: malgrat la seva tartamudesa visible ha arribat a catedràtic. Meritori.

       Permeteu-me que us digui que en començar l’any 2008 vaig plantejar-me seriosament dedicar-me a la docència, de geografia, que és el que havia estudiat a la Universitat de Barcelona. Fins i tot, vaig anar a l’acadèmia escollida a informar-me, amb entrevista inclosa, on hi havia de fer, hipotèticament, les oposicions. Però em vaig tirar enrere. No em vaig atrevir. Covard o realista?.

       Reconec que m’hagués agradat ser professor. Com el meu majestuós amic David, que ha assolit el càrrec de cap d’estudis; com la seva senyora Cristina; com ho va ser la meva tieta Montserrat, que és la mare dels meus cosins, o com la Marta, amiga meva i una de les millors persones que he conegut els últims temps. I no vaig gosar. Però sobretot: m’hagués entusiasmat!. I ho repeteixo: covard o realista?.

Etiquetes del post
, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.