Tenir tartamudesa i parlar en públic: possible o impossible?

        Fins i tot per a una persona fluïda, el fet d’aparèixer en públic i haver de parlar és una situació moltes vegades inquietant i que genera inseguretat, és a dir, que provoca un cert estat de nerviosisme. Però, i les persones disfluents? Com ho vivim? Quins símptomes adversos se’ns manifesten? Per dir-ho clar: si per a una gran part de la població ja representa o representaria un problema, és evident que, per a nosaltres, els afectats de quequeig, se’ns pugui presentar com un obstacle altament angoixant, com una muntanya difícil d’assolir-ne el cim.

         Us explicava, en la darrera entrada, la debacle en la presentació del meu segon llibre, “La meteorologia a Catalunya”. I doncs, quines conseqüències va ocasionar a mig i llarg termini? Molt senzill: en els següents set llibres que vaig publicar, tots en una altra editorial, ja no vaig fer cap presentació. I mireu que en circumstàncies normals, o sigui, fluïdes, m’hagués entusiasmat!. Ara bé, hi va haver una renúncia que, d’una manera particular, em va fer molt mal.

       Així, l’any 2009 vaig publicar “El Ripollès.Territori i paisatge”, on evocava els atractius d’aquesta comarca que tant adoro del Pirineu oriental. Havent-lo descobert, des del Consell Comarcal del Ripollès, i en concret el seu president, em van oferir presentar-lo a la seu del Consell. Després de rumiar-ho molt, vaig declinar l’oferta, i això em doldre, anímicament, una bona temporada. I amb la il·lusió que m’hagués fet!.

        Estic evocant aquests records del meu pas per l’editorial Publicacions de l’Abadia de Montserrat –que és, amb 517 anys d’història, la més antiga d’Europa- perquè dijous passat, tant de temps després, vaig entrevistar-me amb la gerent, demanant-li jo la trobada. I és lògic que aquella etapa literària –acabada a causa de la greu crisi econòmica que va arribar- se m’hagi remogut. Perquè, ras i curt, els vuit llibres que la cordialíssima i atenta Anna Maria Macià em va editar és un dels tres millors records de la meva vida, a l’alçada -i permeteu-me que us ho digui- de dues experiències més igual d’enlluernadores: les colònies infantils a Planoles, precisament al Ripollès, i haver estat al costat, entre el 2010 i 2012, d’una noia única a la qual m’hi he referit en ocasions anteriors, l’Eva. I per cloure: totes tres grans vivències, sens dubte, i malgrat evitar la presentació dels llibres, van significar injeccions de moral de mides estratosfèriques per combatre amb més garanties la meva condició de disfluent.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.