A les persones amb tartamudesa ens costa més parlar en una llengua que no sigui la nostra d’ús principal

        El grup molt minoritari de població que tenim –o hem de dir patim?- una manca de fluïdesa en l’emissió de les paraules, percebem aquesta anomalia en les diverses llengües que parlem. Aquesta dada és incontestable. Afirmat això, doncs, el tartamudeig, òbviament, tant es presenta en el nostre idioma principal, com en els altres que, d’una manera menys freqüent, també usem.

        En sintonia amb el fet que el món de la tartamudesa és, encara avui, ple d’enigmes i interrogants per resoldre atesa la seva aguda complexitat, és interessant comentar que, si ja en la llengua d’ús prioritari ens encallem, en el moment de parlar altres idiomes el quequeig se’ns manifesta amb més intensitat. Jo mateix us ho puc confirmar.

       Per exemple, diumenge passat vaig fer un breu viatge d’anada i tornada el mateix dia a Madrid. De vegades, ho faig. I és que l’aviació és una de les meves màximes passions. Els avions i volar m’entusiasmen fins a l’infinit.

      Lligat a això, vaig tenir present que, considerant que la meva llengua principal és el català, si pel motiu que fos em tocava parlar, naturalment en espanyol, hi hauria força números que em costés expressar-me. Aquests pensaments, per tant, els vaig tenir al cap els dies i les hores prèvies. De tota manera, vaig gaudir de valent, Vaig passar-m’ho immensament bé. Però en resum: els idiomes que no parlem del tot sovint se’ns traven més, una curiositat que encara espera una explicació definitiva i concloent.

Etiquetes del post
, ,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.