Les persones amb tartamudesa intentem dissimular el nostre trastorn davant d’interlocutors amb qui fa temps que no parlem

       Les persones amb qui habitualment hi tenim contacte i hi xerrem són conscients, en el supòsit que tinguem tartamudesa, del nostre trastorn. Simplement, perquè, amb més o menys freqüència, s’adonen que, en ocasions, tenim certes dificultats en l’expressió oral.

       Ara bé, aquelles persones amb qui fa temps que no hi parlem és més probable que, en el moment de conversar-hi, no tinguin present que som disfluents. Què pretenc exposar, amb això? Que en el cas que dialoguem amb algú amb qui fa una llarga temporada que no ho fem, realitzem esforços suplementaris per intentar evitar que el quequeig sigui visible. I sobretot: si es tracta d’un interlocutor amb el qual es vol quedar bé, aquesta actitud encara s’accentua més.

        Justament, una vivència d’aquesta mena és el que em va passar fa ben pocs dies. Així, entrant en l’entitat financera que visito assíduament, vaig adonar-me de la presència, amb el seu fill, d’un exprofessor meu de la Universitat, un estimable, afectuós i entranyable Ferran Salvador, sens dubte un dels dos professors amb qui més estreta relació vaig tenir durant la carrera. No vaig dubtar en saludar-lo, amb la intenció de conversar-hi el més possible. Però amb un objectiu entre cella i cella: pretenent esmorteir al màxim la meva disfluència. I me’n vaig sortir prou bé.

      Per tant, voler invisibilitzar el quequeig davant d’una persona amb qui fa temps o fins i tot anys que no hi parlem i, en particular, si creiem que aquesta persona és prou important i ens valora, és, per un cantó, una pressió sobreafegida, però, d’un altre, alhora un estímul per intentar exposar les nostres oracions amb una major fluïdesa.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.