Les persones amb tartamudesa, per sortir al carrer cada dia, som heroiques?

        És fàcil afirmar que a ningú li agrada tartamudejar. De fet, tan sols, en aquest darrer any i mig que porto de contactes i, fins i tot, amistat amb nombroses persones disfluents, he vist un sol afectat content del seu quequeig, tota una excepció enmig d’un oceà de rebuig més o menys notable cap al trastorn. Ras i curt: la tartamudesa no és benvinguda.

        Anant més enllà, és interessant que ens formulem una pregunta convenient. Les persones amb quequesa, per sortir al carrer cada dia, som heroiques?. En aquest sentit, poso sobre la taula aquesta qüestió a causa de dues vivències recents que voldria apuntar.

       Al febrer, en una conversa telefònica amb la Yolanda Sala, vicepresidenta de la Fundación Española de la Tartamudez, aquesta noia valenciana va dir-me una frase que no he pogut oblidar. Va constatar amb rotunditat que “per sortir al carrer cada dia, tots nosaltres som herois”. Unes paraules d’una gran contundència i que, probablement, no siguin errònies en aquelles jornades o períodes en què la disfluència es fa molt més present. I en relació amb això, us explico la segona vivència.

        Considerant, com he notificat en altres ocasions, que tot allò que em vagi passant té conseqüències en un millor o pitjor estat de la meva disfluència, puc dir ben alt que aquests últims mesos, per culpa d’un doble trasbals inesperat però relacionat i que m’ha afectat moltíssim, la parla ha estat sota mínims. I en aquest context de tartamudeig sever que sembla quedar enrere, és obvi que he hagut de continuar fent la meva vida i totes les activitats diverses associades.

        Així, fa quinze dies i enmig, encara, d’un quequeig molt considerable, vaig trobar-me de manera casual i pel carrer de la meva ciutat una de les meves exparelles més rellevants i remarcables, l’Eva, de la qual ja m’hi havia referit en entrades anteriors. Valorant que, naturalment, vaig estar ben content de veure-la i que hi havia bona sintonia, detall que em va congratular, li vaig dir, recordant, jo, la cèlebre frase de la Yolanda Sala, que “crec que amb la parla que arrossego sóc un heroi”. I és que, en el supòsit que m’estigueu llegint persones fluïdes, ¿us podeu arribar a imaginar què us suposaria durant dos mesos, com m’ha succeït a mi, no tenir la capacitat ni per expressar una sola frase sencera?.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.