Moltes persones amb tartamudesa es veuen incapaces de tenir fills

         Conversant en diverses ocasions amb companys d’ATCAT i de la Fundación Española de la Tartamudez, m’he adonat que no és gens estrany de trobar nois i homes afectats per la tartamudesa que es veuen incapaços de tenir fills –probablement, el millor que li pot passar a una persona- i, per tant, de formar una família. De fet, no tan sols m’ho han comentat directament, sinó que, també, s’han referit a casos d’altra gent disfluent.

        Contràriament, és ben cert que altres companys sí que han tingut descendència, malgrat que no sempre han portat la parla anòmala de la manera més favorable, i en aquests moments cal veure’ls com a pares plenament aptes, sòlids i competents. Però és veritat: per a nombrosos afectats i afectades– i parlo tant des d’un punt de vista masculí com femení perquè igualment ho he contrastat amb noies i dones-, expressar-se a batzegades pot convertir-se, a l’hora de formar una família, o bé en un impediment, en un condicionant o, simplement, en un detall absolutament anecdòtic i irrellevant.

         Exposat això, és molt possible que decantar-se per una banda o una altra de les tres ara esmentades vagi del tot lligat a la sensació d’incapacitat major o menor que tingui cadascuna de les persones disfluents. Sigui com sigui, de tot plegat cal treure’n una conclusió força clara i contundent. I és que un dels entrebancs principals vitals amb què topen un alt nombre de persones amb tartamudesa –no totes, però sí moltes- és si seran capaces, a causa de l’adversitat que pot representar expressar-se arítmicament, de tenir criatures i, en conseqüència, de gaudir d’aquesta experiència única, sublim i inigualable que és, a parer de tanta gent, formar una família.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.