Moltes vegades s’ha considerat una persona amb tartamudesa com “el tonto del poble”

          És indiscutible –i ho podria o ho podríem afirmar tantes vegades com faci falta- la deshonra que, des de temps passats, sovint s’ha associat a la tartamudesa. És ben cert: aquesta singularitat –o anomalia- en l’emissió de les paraules ha comportat que un gran nombre d’afectats hagin estat vistos com a éssers inferiors. En quatre paraules precises: un munt de cops s’ha considerat una persona amb tartamudesa com “el tonto del poble”. Així de cruel, així de clar, així d’injust i contundent.

        En aquest context, val a dir que en una de les darreres trobades que hem fet els socis d’ATCAT, el nostre president, l’extraordinari Josep Sansalvador, va posar damunt la taula de debat aquesta lamentable realitat. Va comunicar-nos, ras i curt, que “era habitual, en moltes pel·lícules espanyoles dels anys seixanta i setanta, que el tartamut de la pel·lícula se’l considerés el tonto del poble”. Aquesta frase d’en Josep se m’ha quedat clavada en la memòria.

    Malgrat que desconec el reguitzell de films que mostraven d’aquesta trista i fosca manera el quequeig, voldria cloure aquest text remarcant de nou, i profundament, l’estigma i la incomprensió, a tots els nivells i no tan sols en el cinema, que tan freqüentment ha acompanyat tot allò que rodejés el trastorn de la parla més comú. En efecte, tant si vivim a Badalona –com jo mateix-, com a Segur de Calafell, Ribes de Freser, Zamora o Caracas, les persones que, en ocasions, ens costa expressar-nos no som ni éssers inferiors ni “els tontos del poble”. I és que, com tothom, tenim defectes i virtuts, però ens agermana aquesta peculiaritat oral: de manera més o menys habitual ens encallem.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.