A les persones disfluents, és preferible que ens parleu amb calma i, si pot ser, amb carinyo

        Considerant que nosaltres, les persones disfluents, rarament parlem ràpid i que, de vegades o sovint, en funció del cas, requerim més temps per expressar-nos, no és difícil deduir que és preferible que ens parleu amb calma, sense pressa ni nervis, i fins i tot millor si ho feu amb estima.

       Crec que aquesta hauria de ser una de les conductes principals que el 99% restant de la població, o sigui, la que s’expressa amb una plena fluïdesa, hauria d’adquirir. I és que molts afectats de tartamudesa correm més risc d’embarbussar-nos en el supòsit que l’interlocutor estigui accelerat, ens generi incomoditat pel motiu que sigui o se’ns dirigeixi per sorpresa. O el que vol dir el mateix: per exemple, no ens agrada que, de cop, un desconegut ens pregunti pel carrer tal direcció o tal lloc; o també, si algú no ens cau precisament bé tenim més possibilitats d’embarrancar-nos en les frases. Contràriament, però, si gaudim de bona relació i sintonia amb l’interlocutor és probable que siguem, en el moment de la conversa, millors oradors, bàsicament perquè la persona ens genera confiança. De tota manera, cal especificar que, tot plegat, és el que sol  passar, perquè, ocasionalment, pot haver-hi excepcions.

       I, doncs, perquè justament avui explico tot això?. Fàcil d’entendre, i lligat a una d’aquestes darreres qüestions apuntades. Perquè, divendres passat, només entrar a l’entitat bancària que més visito, vaig adonar-me de la presència d’una de les meves exparelles més importants, que ja fa una considerable temporada va refer la seva vida, amb la qual, per cert, hi tinc una relació magnífica des de fa temps.

       La Glòria em va venir a saludar. A continuació, vam estar parlant una llarga estona, amb l’actitud recíproca tan favorable de cada ocasió que ens veiem. Ella, com de costum, em parlava relativament a poc a poc, i amb estima. Jo em sentia molt còmode.

       I què pretenc dir, amb això?. Tres coses. La primera, que el benestar el vaig notar en una desaparició quasi bé total de la disfluència. La segona, i no tenint res a veure amb el complex món de la tartamudesa, que novament em va deixar molt cofoi, per ser poc habitual, que amb una exparella hi pugui haver amistat. I la tercera, que els darrers mesos i actualment he pensat i penso molts cops que aquesta esplèndida sintonia que tinc amb la Glòria, voldria també tenir-la amb l’Eva, una altra de les meves exparelles més rellevants i notables i que tants cops de mà desinteressats em va donar en el meu dia a dia no sempre falaguer de noi amb una parla en ocasions enrevessada i laberíntica.

1 Comentari

Respon a Anònim Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà.