Abans de parlar, moltes persones amb tartamudesa pateixen ansietat anticipatòria

       És ben cert. Una activitat absolutament quotidiana i rutinària com és dirigir-se a una altra persona, és a dir, que cal parlar, pot provocar, en un nombre elevat d’afectats de quequeig, una incomoditat emocional força aguda. Sovint, per tant, allò que es produeix rep el nom d’ansietat anticipatòria.

        És evident que, enmig de la normalitat oral de tota la població adulta que s’expressa amb una fluïdesa absoluta, aquesta dada pot sorprendre. Però, quantes vegades una persona disfluent ha sofert d’amagat en els instants previs a demanar una consumició o un plat qualsevol en un restaurant?. D’exemples, ben probablement, en trobaríem a cabassos.

         Val a dir que aquesta situació pot ser perfectament extrapolable en altres escenaris. Pensem quan és necessari fer cua per comprar un producte. Aleshores, no és infreqüent que aquells minuts es facin tensos i inacabables. O bé, també, quan cal demanar un bitllet de tren a la finestreta. I afirmat això, apunto un fet que no és cap raresa. I és que és corrent trobar persones que, volent un plat en concret o volent adquirir una compra alimentària, n’agafin un que, tal vegada, no els ha vingut tan de gust. És així, subratllem-ho, a causa d’una raó fonamental: perquè pronunciar allò que de debò es voldria menjar pot costar més de dir.

        En conseqüència, tot plegat és una mostra dels entrebancs que pot comportar ser disfèmic per a aquelles persones que tinguin un quequeig considerable, malgrat que, en aquests casos, i convé reconèixer-ho, no es tracti d’adversitats transcendentals –que, naturalment, n’hi ha en altres aspectes de la vida-, però sí empipadores.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.