Burlar-se d’una persona amb tartamudeig és cruel i inhumà

        És evident: burlar-se d’una persona que té dificultats per parlar és cruel, lamentable i immensament desafortunat. Qui ho fa, de fet, comet un error tan gran com una catedral.

         Ahir, mirant a La Vanguardia, un dels meus diaris de capçalera, la programació televisiva que oferien les cadenes per al tram horari de vespre i nit, vaig comprovar que en el programa de Televisión Española “En la tuya o en la mía” -un espai que, per cert, no he mirat mai- hi havia un convidat que m’irrita especialment: l’Arévalo, aquell conegut showman dels anys vuitanta i noranta.

         És possible que a alguns dels que m’esteu llegint tampoc us caigui massa simpàtic. I, doncs, que té aquest personatge?. Ras i curt: el recordo, el tinc clavat a la memòria, en un munt d’ocasions a televisió durant la meva infantesa i adolescència explicant acudits centrats en el col·lectiu de població que no ens expressem amb fluïdesa. La seva falta de respecte cap a tots nosaltres era colossal. I el bé que s’ho passava ell!. I com reia el públic!. Un espectacle tan dantesc com tristíssim.

        Les persones que em coneixeu de debò sabeu prou bé que no sóc rancuniós, que em costa enfadar-me i que sóc molt moderat i dialogant. Malgrat això, a l’Arévalo no l’he perdonat. Ni el perdonaré mai. Literalment, em fa fàstic!. A tall de resum: burlar-se d’un afectat de tartamudesa –i també li recordo els horribles acudits sobre persones coixes- o de tot el col·lectiu en el seu conjunt, tenint en compte els seriosos entrebancs que comporta el trastorn per afrontar nombrosos aspectes de la vida, és un fet digne de la màxima repulsa i altament condemnable.

Etiquetes del post
, ,

1 Comentari

  • Aquest Nadal passat vaig recordar-me de tú. Feia molts anys que no anava a veure els pastorets de Folch i Torres i ara, aprofitant que els nebots ja són grandets, hi vam anar. Jo no recordava moltes coses, i per descomptat, no recordava el personatge de Jeremies.
    I així, mentre l’actor feia el seu paper, jo vaig sortir mentalment del teatre i vaig anar a petar al teu blog….i no vaig tornar a ser conscient d’ón era fins que el meu nebot, amb un transtorn d’aspecte autista com és l’Asperger i per tant, també sofridor de burles, em va fer reaccionar.
    Tu recolza’t en aquesta familia tant fantàstica que tens i que he tingut la sort de trobar-me en la vida.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.