És inevitable que cada nit de Cap d’Any pensem:”en quin moment tartamudejarem per primer cop en el nou any?”

         Les persones que no ens expressem amb fluïdesa tenim diverses coses en comú, considerant àmbits diferents. Una, sense anar més lluny, és la rebuda de cada Any Nou. Crec, sincerament, que coincidint amb cada estrena anual és un fet habitual, i alhora comprensible, que el 31 de desembre pensem en quin moment ens embarbussarem parlant, per primer cop, una vegada inaugurat l’Any Nou. I, a més a més, ja estant a l’1 de gener que estiguem força pendents de en quin instant es produirà el primer col·lapse oral més o menys significatiu.

         Saltant a temps passats, i en concret en el decurs de la meva època d’adolescent, és quan aquesta singularitat es manifestava més clarament. Així, era corrent que tant la meva germana com jo anéssim a viure el trànsit d’un any a l’altre a casa els meus avis materns perquè els nostres pares marxaven de celebració amb un altre matrimoni amb qui tenien –i encara hi tenen- un vincle estret.

        Fetes les campanades, era lògic que continuéssim parlant tots quatre. Aleshores, jo m’examinava insistentment. Fins que la disfluència s’evidenciava per primer cop en el nou any. La sensació de decepció era clara, i m’adonava que, malgrat el canvi d’any, el quequeig seguia fent de les seves.

        Estrictament, aprofito per escriure, avui, aquesta entrada per dos motius fonamentals. L’un, perquè fa tan sols set dies hem encetat un nou any. I segon, perquè els avis materns de qui us parlava ja no hi són. I no hi són amb un matís que no voldria oblidar. I és que, l’avi, amb 100 anys, ens va deixar el 3 de gener.

Etiquetes del post
,

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.